Davant la reforma laboral i la retallada de les pensions del govern socialista amb el suport dels sindicats grocs, i totes les retallades i atacs contra els treballadors/es i els més desafavorits/des que ens poguin venir, pensem que és més necessari que mai, la unitat d’acció al carrer entre la CNT, la CNT-Joaquin Costa, Solidaridad Obrera i els sectors més llibertaris i combatius de la CGT. És mitjançant la unitat d’acció entre tots els sindicats d’arrel llibertària com millor podrem combatre la desmobilització social de CCOO i UGT.
No és cert que CNT unint-se amb altres forces sindicals al carrer perd el seu caràcter anarcosindicalista. Ja que la única manera de fer anarcosindicalisme és al carrer i al treball, impregnant les tàctiques anarcosindicalistes a la resta de treballadors/es, no tancant-nos en nosaltres mateixos i veient enemics/gues i reformistes per tot arreu. Poques coses positives per la classe treballadora s’han extret després de pràcticament 30 anys de crítiques a altres sindicats i a aquells sindicats de CNT que s’ajuntaven amb altres organitzacions, d’usurpacions de sigles i d’ internacionals paral·leles, etc.
Amb els companys de la CNT-Joaquin Costa no tenim diferències respecte el model sindical, és per això que després de 16 anys trobem molt lamentable i contraprudent per la CNT aquesta desunió. I estem disposats a fer tot el possible perquè aquests sindicats es tornin a federar a la CNT-AIT, com mai haguéssin hagut de ser desfederats.
Amb la CGT, tot i no compartir el seu model sindical, continua tenint sindicats combatius i gent de tendència llibertària i en alguns conflictes com els busos de Barcelona han demostrat que mitjançant l’acció directa es poden guanyar conflictes.
Solidadaridad Obrera comparteix gran part del model sindical de la CNT, acceptuant la seva possiblitat a participar en les eleccions sindicals i els comitès d’empresa.
Hi ha qui s’excusa en no voler la unitat d’acció entre la CNT i aquestes altres forces sindicals, dient que no compartim la teoria, ni uns objectius comuns a curt, mig i llarg termini. Ja hem dit que amb Joaquin Costa pensem que compartim la mateixa teoria i objectius. Amb la CGT i SO teòricament també la compartim, ja que ambdues organitzacions es declaren anarcosindicalistes, i a més els objectius, especialment a curt termini, són els mateixos, aturar tota la sèrie d’atacs neoliberals que ens vénen a sobre. Per tant, això només són excuses. De la mateixa manera que tampoc és cert que tot el “sindicalisme alternatiu” té un model sindical delegacionista i apoltronat que comporta l’eliminació de les decisions de les bases. Tot i que alguns d’aquests sindicats reben algunes subvencions de l’estat o es presenten a comitès, tenen sindicats que en l’acció sindical practiquen l’acció directa i l’assamblearisme. Simplificar els sindicats alternatius definint-los com els sindicats majoritaris però amb un discurs més radical, és erroni, ja que hi han importants diferències entre ells, també diferències segons la militància de cada localitat.
Si estem a la CNT-AIT és perquè pensem que el seu model sindical (sense comitès, ni alliberats, ni subvencions) és el millor i no hi volem renunciar. Ara bé, aquest model només es queda en paraules si no surt dels nostres sindicats, en els últims temps nombrosos sindicats de la CNT estan mostrant que aquest model és del tot vàlid, sent cada vegada més els conflictes guanyats. També cada vegada, més sindicats de la CNT sense renunciar al seu discurs anarcosindicalista, estan sortint el carrer amb altres forces socials i sindicals, tirant pel terra els arguments d’aquells que deien i encara diuen que la CNT es contaminaria fent actes conjunts amb altres organitzacions, i al estar al carrer i sent cada vegada més visible, creixent tant quantitativament com qualitativament. Dos coses han fet molt de mal a la CNT: Els reformistes que volien acabar amb el model sindical d’aquesta, sumant-li la repressió de l’estat. Però també aquells que pel sol fet d’estar a la CNT creien tenir la veritat absoluta, criticant destructivament les lluites d’altres organitzacions tot i que les duguessin a terme mitjançant l’acció directa.
Aquesta unitat d’acció especialment amb les organitzacions llibertàries, però també amb altres organitzacions, s’ha de realitzar remarcant els postulats anarcosindicalistes de la CNT. Sense caure en el plataformisme, on la qüestió és fer-se la foto i que surtin les sigles, ni tampoc que els postulats llibertaris quedin totalment difuminats o eliminats. Pensem que la unitat d’acció en el moment actual és del tot necessària i s’ha de fer tot el possible perquè es doni, però abans de caure en el plataformisme i que els nostres prinicpis, tàctiques i finalitats quedin eliminats, serà millor realitzar els actes nosaltres sols. Per això és prioritari la unitat d’acció entre els sindicats que es declaren anarcosindicalistes, ja que les pràctiques i els objectius llibertaris difícilment quedarant difuminats.
Davant els atacs del govern, patronal i la banca, és més que necessària la unitat d’acció entre les diferents organitzacions llibertàries. Ens neguem a aïllar-nos i a declarar-nos com els únics i veritables anarcosindicalistes, l’anarcosindicalisme es demostra en el dia a dia, i no criticant tota la feina que fan els demés per no ser els “autèntics”. La CGT per exemple pot tenir coses molt criticables, i s’ha de criticar aquelles coses que ens semblin incorrectes, però el que no es pot fer, és fer d’això un “modus vivendi” per amagar els propis problemes i no fer autocrítica. En moments com l’actual, la unió dels explotats i oprimits i de les forces que lluiten contra aquesta explotació, és més necessària que mai. Desde la CNT de Sabadell farem tot el possible per assolir la unitat d’acció i així combatre totes les pròximes retallades que ens poguin venir.