El nou govern de la Generalitat no ha trigat gaire temps a demostrar quina és la seva nova política. Per a què es reclama més poder o autonomia per la Generalitat? Per continuar i aprofundir en les mesures i agressions del govern de l’Estat contra els drets socials. El nou govern català, i mentre elimina l’Impost de Successions per a les grans fortunes, deteriora profundament el sistema sanitari públic, per a major benefici de les mútues i de la sanitat privada.
Però que més es pot esperar d’un conseller de Sanitat que fins fa poc era el màxim responsable dels interessos de la sanitat privada, com a expresident de la Unió Catalana d’Hospitals, la patronal dels hospitals privats? El llop fent de pastor del ramat. I el ramat som els innocents i incauts, la majoria de població que paguem impostos i acudim a la sanitat pública. Ja són habituals -fins que la població no ho impedeixi- les mesures de qualsevol govern per incrementar els beneficis privats dels poderosos a costa de les classes populars. Però aquest cop, és més vergonyós, per què a més la víctima d’aquest desmantellament del dret a la sanitat, per a incrementar beneficis empresarials privats, és gent malalta, i a la fi tothom –o gairebé tothom- que acudim al sistema sanitari públic.
Alhora, el mateix govern té la poca vergonya d’anunciar que eliminaran l’impost de donacions, i baixaran l’IRPF per als que tenen rentes de més de 120.000 euros a l’any. Mesura destinada als alts executis, per què la gran part de fortunes tenen constituïdes societats per tributar menys que un treballador amb el salari mínim, o fins i tot sols un 1%, en el cas de les SICAV.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=yAg8DJKUgow]
Aquestes polítiques no són noves, si no sols l’aprofundiment de les moltes que el govern de Zapatero ja ha fet en poc temps: rebaixa de l’impost de Societats, eliminació de l’impost de Patrimoni, rebaixes a les cotitzacions dels empresaris a la Seguretat Social, endeutament públic històric per les descomunals ajudes a les caixes i bancs i mentre aquests no deixen de tenir beneficis i repartir primes als directius, subvencions als empresaris d’una part dels acomiadaments amb diner públic de FOGASA, permetre que al perdre l’habitatge per impagament d’hipoteca encara es tingui que seguint pagant aquesta, etc.
Alhora s’han retallat les pensions i s’ha incrementat la vida laboral, pugen els impostos indirectes –que es paguen per igual independentment dels ingressos, i per tant, afecten més als que menys recursos tenen-, s’elimina el subsidi de misèria dels 400 euros per als aturats sense ingressos, etc
Tot això, demostra la falsedat del discurs polític de la crisi amb el que volen justificar les retallades i agressions socials, les pujades d’impostos per a les classes més baixes, i alhora el repartiment del diner públic entre empresaris i grans fortunes.
Tot això es pot qualificar com ambició empresarial desmesurada i insaciable, gràcies, clar, a la passivitat de la gran part de la societat. Com també és ambició empresarial -de les gran companyies energètiques-, la veritable causa de la catàstrofe mundial de contaminació radioactiva provinent de les centrals nuclears japoneses. Sols des dels desorbitats beneficis de les poderoses empreses elèctriques que exploten les centrals nuclears, es pot entendre que segueixen funcionant -i es segueixen construint- centrals nuclears. Una forma de producció d’energia perillosa, nociva, amb una contaminació tan letal com incontrolable, i econòmicament desastrosa, doncs seria completament inviable si els costos de construcció d’una central, i sobretot, els costos dels residus generats, radioactius durant desenes de milers d’anys, no fossin costejats per la societat.
I que podem fer contra aquesta deliberada guerra del capitalisme contra les condicions de vida de la gran part de la població? Evidentment, un petit i primer pas, és no col·laborar i no legitimar aquest sistema anant a participar a les eleccions municipals i a les eleccions sindicals. L’Estat -com ja fa anys que es denúncia des del moviment llibertari- sols pot respondre als interessos del veritable poder, el del Capital. L’Estat és el poder polític de la burgesia per mantenir la propietat privada dels bens socials i dels mitjans de producció. I els fets de nou, i amb total descarnament, demostren les teories anti-autoritàries de l’anarquisme.
Per què per girar el rumb d’aquesta guerra en la que fa temps que perdem els de sempre, cal que abandonem la resignació i el delegacionisme del votar i esperar, tant a els eleccions polítiques com a les eleccions sindicals a l’empresa. Cal que deixem d’entregar el nostre poder de decisió a una minoria privilegiada, amb un xec en blanc per quatre anys, que els permet imposar i signar el que després ja sols podrem lamentar i protestar.
Però alhora que s’ha de deixar de col·laborar i legitimar aquest joc polític-sindical autoritari, cal seguir organitzant-nos de manera horitzontal i autogestionada per recuperar el poder de decisió sobre les nostres condicions laborals i socials. I l’anarcosindicalisme, la CNT, tan en l’àmbit sindical com social en general, és una eina centenària que ha de seguir creixent per, no sols donar resposta a totes les agressions rebudes, si no per aturar-les, i remuntar la lluita per acabar recuperant la capacitat de transformar la societat.
El fals sindicalisme, jeràrquic i vertical, venut i dependent de la subvenció, amb dirigents alliberats que decideixen les condicions laborals de tothom, el de les eleccions sindicals i els comitès d’empresa, ha fet molt bé la seva funció: ha desmobilitzat la gran part de la classe treballadora, ha desacreditat el sindicalisme, ha liquidat la consciència i la solidaritat obrera -eina necessària per guanyar conflictes laborals-, ens ha entregat als interessos de la patronal que el dona de menjar.
Per això, no es pot qualificar d’anarcosindicalisme a una mala còpia del “sindicalisme” corrupte i vertical. Hi ha certs sindicats que es reclamen “anarcosindicalistes” i que protesten contra mesures anti-obreres signades per CCOO/UGT mentre practiquen i reprodueixen el mateix model sindical de comitès d’empresa, alliberats i subvencions. Hem de ser molt conscients que això es l’equivalent sindical a l’oposició política que crida contra polítiques del govern de torn, mentre segueix el joc parlamentari, demana el vot i aspira arribar al poder. No es pot lluitar veritablement contra les agressions del Capital mentre s’alimenta i es reprodueix el mateix model sindical que ho ha permès.
Cal recordar que la necessitat de lluitar i organitzar-nos ha d’implicar trencar amb les formes organitzatives i sindicals autoritàries i dependents de l’Estat i el Capital, i que sols poden portar més del mateix: elits i burocràcies sindicals alliberades, traïcions de comitès d’empresa, delegacionisme, votar i esperar,… en fi, la desmobilització que necessita el Capitalisme per seguir amb els seus plans criminals de destrucció.
Secretari general de la CNT de Catalunya i Balears