Article d’opinió extret d’IMC Barcelona. Un text constructiu i que fa reflexionar.
Hi ha molts tipus de violència, és per tot arreu, i ningú, per més que es proclami No Violent/a, és aliè a ella. Ja sigui per activa, ja sigui per passiva els nostres actes i les nostres costums comporten grans dosis de violència per satisfer el nostre status, el nostre benestar, els nostres consums i lleures, en definitiva la nostra forma de vida.
La qüestió no és si som violent/es o no, sinó si assumim que la nostra forma de vida genera violència (directa o indirectament), o pel contrari ens creiem en un estadi superior de puresa on només veiem el que volem veure, ignorant aquelles coses que ens fan sentir incomodes.
Les persones que es consideren No Violentes s’haurien de plantejar si no estan delegant la violència necessària pel desenvolupament de la seva vida (còmoda vida en un país occidental, per més que ens trobem enmig d’una crisi endèmica) en els especialistes de la violència: maderos, grangers, matarifes, segurates… Delegar les nostres responsabilitats no ens fa menys responsables. De la mateixa manera que el, millor dit, la ministre de defensa és la responsable de les violacions, tortures i assassinats que cometen els soldats que prèviament ha enviat a salvar pobles que pateixen guerres i tenen petroli, nosaltres som responsables quan fem que altres actuïn violentament en el nostre benefici.
Alguns exemples de violències quotidianes:
VIOLÈNCIA és consumir productes d’origen animal, especialment quan aquests productes es “fabriquen” de forma intensiva, comportant llavors que els animals pateixin desde que neixen, mutilacions, violacions, segrest a cadena perpetua, engreixos forçats, amuntegament, tortures, desnutrició i maltractes varis fins la seva lenta i dolorosa mort.
VIOLÈNCIA és avisar la policia quan tenim un problema que no sabem resoldre, doncs aquesta el resoldrà mitjançant la por que generen a gran part de la població (per l’amenaça de les armes que porten o del puro que et pot caure en forma de multa o presó) o mitjançant la força, com fan en nombroses ocasions (moltes d’elles sense provocació prèvia!)
VIOLÈNCIA és cridar-li a algú per evitar que cridi i insulti a la policia. O és que es mereix més respecte un antiavalots apallissant algú, que algú altre que senzillament crida d’impotència? O és que te més dret a cridar algú de l’Organització o de qualsevol Comissió de ves a saber que, que la resta de mortals?
VIOLÈNCIA és, senzillament, consumir coses que no sabem ni d’on venen ni com és fabriquen ni de quin país en guerra provenen els seus materials, però sobretot, el més violent és no voler saber-ho per no sentir-nos còmplices, creient que ignorància és el mateix que innocència.
VIOLÈNCIA és veure una pallissa dels segurates del metro a algú que s’ha colat, i no dir res, mirar al terra, seguir caminant i justificar la nostra passivitat amb el “si hagués pagat com jo, no li passaria…”
VIOLÈNCIA és anar a treballar cada dia, però sobretot el dia després que han acomiadat algun o algunes companyes, i passar pel seu costat sense mirar-los a la cara pensant que “és la llei del mercat”.
VIOLÈNCIA és veure una redada on quatre xavals de cara a la paret estan sent humiliats per la prepotència xenòfoba-masclista-policial, per la senzilla raó de semblar moros. I més violent és veure la indiferència al voltant, com si allò no estigués passant, potser per la por als cossos policials, potser pel racisme de gran part de la societat, o potser perquè hi ha pressa que avui juga el Barça.
VIOLÈNCIA és buscar feina i haver d’humiliar-te, rebaixar-te, despullar-te moralment i menjar-te la dignitat, per pidolar una merda de treball mal pagat del que segurament et faran fora quan vulguin o quan gosis queixar-te de que fas més hores de les que cobres, o que fa dos mesos que no et paguen.
VIOLÈNCIA és sentir els crits de la veïna cada vespre quan el seu marit arriba a casa mig borratxo i descarrega la impotència per la merda de vida que porta; i més violent és pujar el volum de la tele per no senti-los i no haver d’anar a trucar a la porta del davant.
VIOLÈNCIA és consumir energia sense ser capaços de generar-la a petita escala, fomentant les centrals nuclears amb els seus “accidents”, o la inundació de pobles sencers per fer centrals hidràuliques, o les marees negres que de tant en tant ens visiten “per culpa d’un temporal”, o la contaminació de les tèrmiques, o que et plantin desenes de “molins sostenibles” davant de casa (de la gent que viu a pagès)
VIOLÈNCIA és viure en una ciutat, fent que ens portin totes les nostres necessitats de fora, i paradoxalment, com més llunyà n’és l’origen més barat és el producte, fomentant monocultius intensius que destrossen terres llunyanes, per què les d’aquí a prop potser ja ens les hem carregat.
VIOLÈNCIA és, com deia un cartell després de la vaga del 29S, aquesta normalitat en la que vivim, aquesta democràcia en la que, mentre no intentis canviar res, sempre podràs queixar-te, indignar-te i fer la pataleta
VIOLÈNCIA és creure que abans que la spanishtwitterrevolution no hi havia hagut lluites molt més dignes, però més violent és veure com es rebaixen i assimilen discursos i punts mínims pseudo reformistes, persones amb una llarga trajectòria de lluita seria contra la dominació, pensant que això pot ser l’embrió d’alguna cosa. Violència és comparar aquesta pantomima amb les revoltes nord-afiricanes que han deixat desenes de mortes i ferides. Violent és estar enmig d’una multitud (de dretes i d’esquerres que més dóna) i veure-la movent les mans al vent per aprovar de demanar una reforma electoral que, tot i que som apartidistes, només beneficia als partits polítics; tot i que ningú no ens representa, seria una eina pels nostres futurs representants. Violència és, en tot cas la llei de partits que exclou a gran part de la societat vasca, i més violent és que a la #spanish revolution no se li hagi ocorregut exigir la seva derogació.Violència és dir-li revolution a quelcom que no pretén revolucionar res, que ni tant sols té algun objectiu pragmàtic ni el pot tenir perquè les revolucions mai han estat de dretes i d’esquerres alhora, d’empresaris i aturades, rics i pobres… qui tibi més la corda s’endurà el pastís, podrà marcar la línia a seguir i arrossegar els ingenus, perdó, els indignats que quedin. Però és evident que les acampades estan essent unes bones plataformes pels trepes i líders dels petits partits i organitzacions, que veuen com per primera vegada milers de persones els escolten mentre deixen anar els seus discursos, milers de persones que no saben que estan escoltant als caps de llista de tal o qual partit, assistint sense adonar-se’n a un mega-miting-poli-partidista.
VIOLÈNCIA és… un munt de coses, moltes de les quals o en formem part o en som directament responsables, però no podem negar que l’ésser humà és l’animal més violent del planeta, som extremadament violents, i sovint, gratuïtament violentes. La qüestió és: qui està lliure de violència per imposar-li a algú altre una No Violència parcial? On és la frontera entre violència i no violència? És possible que, amb els anys i la interiorització del civisme, aquesta frontera hagi avançat assolint cada cop més situacions i maneres de fer? Serien avui violents els objectors i insubmisos que fa vint anys s’enfrontaven a penes de presó per lluitar contra els exèrcits?
Ningú està lliure de pecat, tu també pots tirar la primera pedra, Amén!