L’IMMERESCUT DESCRÈDIT DE L’ODI I EL PERILL DEL VIRTUOSISME
Missatge obert a la gent de l’acampada del 15M a Girona
Amics i amigues:
M’escriu un company vostre, en Joel, renyant-me afectuosament per la meva falta de tacte a l’hora de dir el que pensava, més que res perquè sense voler podia tenir efectes ben contraris als que buscava, fins i tot desmobilitzadors.
Em sap greu. M’agradaria demanar-vos, si us plau, que consideréssiu en fred els meus arguments, no per compartir-los, és clar, però si per mesurar-los millor, sense la sobrecàrrega de la meva tendència a l’excés verbal.
Les idees que volia compartir d’entrada tenien a veure amb el que havia defensat alguns dies abans a l’acampada de Barcelona, advertint dels riscos que el vostre moviment podia tenir de caure en el que jo entenia com el parany ciutadanista. En síntesi, el que vaig argumentar era que tanta i tan justificada cura que teniu amb l’eventual manipulació dels partits polítics i igual no caieu en el compte de la que pot provenir d’instàncies que, ho sento, no he vist mai clares, ni en els seus orígens i en el seus fins, com és el cas de Democràcia Real Ja. El que volia dir era ben senzill: al tanto; no us refieu massa. Esbrineu bé de què va aquesta història, qui són i que volen, perquè hi ha alguna cosa en ells que no m’acaba de deixar tranquil del tot.
També volia advertir sobre les conseqüències d’aquesta ambigüitat doctrinal que trobava a les acampades, potser més en la de Barcelona que a la vostra. Em refereixo a un cert aire New Age, un to de pensament feble bastant associable a la disolució postmoderna de les certituts. Aquesta obertura està atraient gent molt heterogènia, és cert, però pot acabar concitant algunes males companyies. Les informacions sobre la presència a les assembles de Madrid i Barcelona d’elements de l’extrema dreta nacionalista –de Ciutadans a Barcelona i d’UPyD a Madrid– vindrien a confirmar el preu d’aquesta falta de definició tant programàtica com ideològica.
Aleshores, parlant de l’actuació de Paco Ibáñez a la Plaça Catalunya del 29 de maig i la manera com encarnava la història recent de les lluites socials, se’m va acudir fer la pregunta decisiva: són les acampades la darrera entrega del llarg combat per la transformació radical de la vida? Feu la gent acampada vostra l’herència del que havien estat les diferents expressions l’esquerra revolucionària al nostre país i al món sencer?
Aquí és quan –si us en recordeu– es va complicar la cosa. Escoltant algunes intervencions vaig vislumbrar com una espècie de malson: acampades sense ideologia i sense història, l’element comú de les quals era, sobre tot, les virtuts ètiques dels i les acampades. Campaments farcits de gent virtuosa.
El virtuosisme –que podríem identificar amb l’oenegisme en general– implica considerar que el món pot ser redimit de les seves postracions i misèries per mitja d’un canvi en les consciències, les actituds, les idees, les conductes…, en tot, menys en les estructures. El virtuós o la virtuosa són sobre tot gent tolerant, solidària, oberta als altres, amant de la natura i els animals, pacifista, adientment feminista, especialment hàbil en la utilització d’un depurat llenguatge políticament correcte; el virtuós o la virtuosa és, sobre tot, gent de bons sentiments, fins i tot espiritual, gent a la que el vell llenguatge de la lluita de classes els hi sembla estrany i estrident i que està convençuda que la pobresa i la desigualtat desapareixerien si la gent fos millor i el capitalisme una mica més comprensiu.
Permeteu-me que us recomani dues lectures la vigència de les quals em sembla especialment reveladora al respecte. Una seria L’Anticrist, de Nietzsche, aquesta obra despietada en la que el savi carregava contra la hipocresia cristianoide, que tant necessitava la misèria i la cotxambre contra la que deia indignar-se, però que estimava per damunt de qualsevol cosa, perquè vivia i s’alimentava d’elles. L’altra és Santa Joana dels Escorxadors, de Bertolt Brecht, aquella obra teatral que protagonitza Joana Dark, una noia generosa que conrea les més altes qualitats d’amor solidari envers els obrers en vaga dels escorxadors de Chicago i que és membre d’una associació assistencial –avui diríem una ONG– anomenada els Capells Negres. Poc a poc anem esbrinant que els Capells Negres depenen directament dels patrons que exploten i acomiaden als mateixos obrers que l’organització protegeix tan bondadossament. En un moment de la discussió amb vosaltres, quan algú em va dir que el moviment “no era ni d’esquerres ni de dretes”, em va venir al cap un moment de l’obra en el que l’empresari principal li pregunta al cap dels Capells Negres: “Però, vosaltres de quin costat esteu, d’aquest o de l’altre?”. “Nosaltres? —li contesta– Ni d’aquest ni de l’altre; és a dir, d’aquest”.
El que m’explica en Joel que va tenir un “èxit” especial de tot el que us vaig dir sembla que va ser allò de que educava les meves filles en l’odi. Ningú ho diria, si més no si sabés de la seva tendresa. Però és veritat. Sempre les he educat en l’odi contra el que és injust, contra totes les coses que al seu voltant o lluny suposin abús, explotació o humiliació d’un ésser humà sobre un altre ésser humà, d’una classe sobre una altre classe, d’una nació sobre una altra nació. Les he educat en la ràbia per intentar contrarestar les mamarratxades infames que han rebut en nom de l’“educació en valors”, nova forma d’ensinistrament en la resignació i l’obediència.
Us imagineu un sistema educatiu que inclogués una educació no fos en valors, sinó en passions? I entre elles la indignació, la ràbia, i, per què no?, l’odi. No m’ho podeu negar. Que no ho veieu, que el sistema educatiu és una colossal màquina antipassional, un mecanisme destinat a neutralitzar l’exasperació i la fúria que genera o que hauria de generar el que patim?
El que al llarg de segles ha mogut els éssers humans a lluitar contra la injustícia i per la llibertat, sempre i a tot arreu, no ho oblideu, ha estat l’odi. És l’odi el que ha animat totes les revoltes i totes les revolucions; fins i tot les pacífiques.
Decididament, l’odi té mala reputació. És més, crec que incitar o enaltir l’odi és un delicte tipificat al codi penal. Però m’arrisco. Us demano que la vostra presència a aquesta plaça i a d’altres estigui moguda no per la bondat, sinó per una irritació infinita. Si us plau, odieu amb totes les vostres forces al que us passa, odieu a tot el que ens estan fent, perquè s’ho mereix.
M’ho vaig passar molt bé amb vosaltres. Us admiro i us envejo. Un petó molt fort a totes i a tots i endavant amb la lluita.
Manuel Delgado
PD: Per si us interessa conèixer una mica més a fons aquests punts de vist, us remeto a algunes coses que he escrit. Per exemple, la crítica al ciutadanisme, la trobareu a “Sociedades anónimas. Las trampas de la negociación”, a Marina Garcés, Santiago López Petit i Amador Fernández-Savater, eds., La fuerza del anonimato, Espai en Blanc/Editorial Bellaterra, Barcelona, 2009, pp. 73-101. La crítica al virtuosisme a “Círculos virtuosos. Nuevos lenguajes para la exclusión social”, dins Roberto Bergalli, ed., Flujos migratorios y su (des)control. Puntos de vista interdisciplinares, Anthropos, Barcelona, 2006, pp. 1-24; la crítica a l’educació en valors està a “Por una educación en pasiones”, a Cuadernos de pedagogía (abril 2010). L’elogi de l’odi el vaig reflectir en un article a El País, “El odio”, publicat el 6 de novembre de 2005. Era en relació a les revoltes a les banlieus franceses de la tardor d’aquell any, amb un referencia central a la pel.lícula “La haine” (“L’odi”), de Mathieu Kassovitz (1995). Per cert, recordeu que www.lahaine.org és un dels més importants portals de contrainformació que teniu a l’abast. Jo crec que tot aquest material que esmento deu estar disponible a la xarxa.