Editorial “Solidaridad Obrera” Núm.357

Quan s’està escrivint aquest editorial encara no s’ha realitzat la que possiblement serà una de les majors manifestacions que l’independentisme català realitzarà a la Rosa de Foc de cara a la diada de l’11 de Setembre.

En ella, el “govern dels Millors” insta als catalans a participar-hi massivament, tancant files amb el President Mas al voltant del que ells anomenen el pacte fiscal. Al cap i a la fi, es tracta de tenir el poder sobre la caixa dels impostos. S’ha de dir que com a estratègia els ha sortit bastant bé fins ara. El motiu no és altre d’articular un discurs i un enemic extern (“Madrid”) que sembla que sigui el responsable de totes les nostres desgràcies, creant una mena de mite que permet a uns i altres desviar l’atenció sobre el desmembrament social i l’increment del conflicte de classes. A Catalunya, igual que en molts altres territoris, els atacs constants a la classe treballadora s’estan generalitzant i això, encara que ho diguin amb la boca petita, les elits catalanes (aquestes 200 famílies a les quals es referia Millet) són plenament conscients de les conseqüències que tard o d’hora els pot comportar.

No és estrany per tant, que des de la Conselleria d’Interior, així com des de certs centres de poder tant institucional com del món del control informatiu, s’hagin centrat en analitzar i atacar organitzacions populars que estan plantant cara a les ofensives planejades des d’institucions i empreses.

El “xiringuito” català, aquest mas de terra, anomenat oasi que volen per al seu únic benestar aquestes elits que patim, sense que altres de fora, com les que controlen el funcionament de l’Estat central o els lobbys de Brussel · les, diguin que és el que han de fer i encara pitjor, que no els tinguin ni tan sols en compte. És el que l’11 de setembre es pretén defensar amb una demostració de força que es preveu massiva. Arribats a aquest punt, no és difícil intuir que la batalla a la qual ens volen portar els de la Casa Gran del Catalanisme i altres-situats tant a l’esquerra o la dreta-és a la de fer pinya amb “la nostra elit” per així tenir força amb vista a controlar per part de nostra estimada Generalitat, els impostos generats a Catalunya. Se’ns diu amb això, que si s’eliminés el dèficit fiscal desapareixerien les retallades a la sanitat, ensenyament, que tot aniria molt millor, etc.

La història (i les hemeroteques) és tossuda i ens demostra que allò que els nostres estimats governants catalans han tocat ho han corromput (igual que en altres llocs, dit sigui de pas). Garanties no n’ hi ha cap, quan veiem com per al suposadament esquelètic Pressupost de la Generalitat sí que existeixen diners per ampliar càrrecs de confiança (amb sous de 100.000 euros l’any o més), per donar quantioses subvencions a empreses, organitzacions i institucions afins, per ampliar la plantilla i els materials d’un cos que causa tant terror entre el poble com la Brigada Mòbil dels Mossos, per ajudar a empreses com Spanair o Ryanair, per baixar-se els pantalons davant d’ un empresari que vol destrossar el Delta del Llobregat o per pagar uns interessos desorbitats per un deute que han generat principalment aquestes elits. El Noi del Sucre, Salvador Seguí, mirava als ulls als nostres enemics de classe (la Lliga Regionalista) i els deia que no lluitaven per la llibertat de Catalunya, sinó pels seus interessos de classe i fins i tot únicament familiars. Anys després, la situació no ha canviat molt, quan veiem a un dels hereus del clan Pujol-Ferrusola (endollat com a líder natural a CiU), Oriol Pujol, afirmant que per a ell el més important és la família.

Diades a part, es prepara una tardor calenta, on la convocatòria de vagues generals a Euskadi i Galícia, juntament amb nombroses manifestacions i contraatacs obrers davant una situació cada vegada més desesperada formaran part de nostre dia a dia. La posició d’ambdós governs, català i espanyol no sembla molt forta davant els seus superiors, motivat en gran part per la necessitat de petició de rescat a aquests. No oblidem tampoc, les molt pomposes declaracions de la vicepresidenta (i suposada llicenciada) Joana Ortega que aquest no comportarà conseqüències polítiques per a la Generalitat. El procés de recentralització de les comunitats autònomes cap al Govern Central és un procés que probablement veurem aguditzat en aquesta tardor amb la excusa de la crisi. És el repartiment de les competències, llegiu del poder, de manera que tan preocupats es mostren els nostres dirigents. Per fi i a la fi, rojigualda o senyera, l’Estat és l’Estat i d’això en són conscients aquells independentistes com Sallarès, Tremosa o Cardús que més enllà de manifestacions i brindis al sol, parlen clar i concís sobre temes que històricament l’independentisme no s’atrevia a parlar, com la seguretat i l’ordre públic, el model econòmic (liberal evidentment), el poder de la Generalitat, etc. en una Catalunya independent.

Independència o no, aquest és un debat que afortunadament està fora de l’organització, ja que la nostra lluita agafa com a referència la classe, i si la CNT és d’àmbit espanyol no és per simpatia cap aquest estat, sinó per una qüestió jurídica i socioeconòmica. El dia que Catalunya s’independitzi (si és que ho fa) de l’Estat Espanyol, la CNT de Catalunya farà un nou caminar separada dels nostres germans ibers. Al cap i a la terme la nostra lluita és contra totes les institucions i contra el capital, tinguin el color que tinguin.

Salut i anarcosindicalisme.

Secretariat Permanent de la CNT catalano-balear