Anys de derrota i marginalitat han provocat que el moviment llibertari es trobi desorganitzat i descoordinat, a més d’arrossegar diversos problemes. És necessari analitzar aquests problemes, si volem que aquest torni a ser una eina útil per enfrontar-se i posar entre les cordes novament al capitalisme.
1.)Falta d’organització i coordinació del moviment llibertari, aquest penso que és actualment el principal problema. La única organització coordinada i organitzada és la CNT, que després de que els anys 90 arribés pràcticament a l’extenuació entre diverses causes: la repressió de l’estat, les diverses escissions, a errors interns i a l’automarginació, a no haver pogut o no haver sabut desplegar el seu model sindical,etc, ha tornat a renéixer gràcies a l’entrada de gent jove incorporada al mercat de treball (molts d’ells en precari), estudiants, aturats/des, que buscaven una altre manera de fer sindicalisme. Si la CNT ha tornat a renéixer també és gràcies a la seva estructura, ja que disposa de locals a nombroses ciutats i pobles de l’estat; i a la història que hi ha darrere les seves sigles.
L’existència d’estructures organitzatives estables, no ha de provocar que no existeixin grups d’afinitat de caràcter informal, una cosa no és incompatible amb l’altre. Aquests grups poden ser útils per propagar les idees llibertàries i atacar el sistema. De la mateixa manera, que les organitzacions estables poden servir per propagar les idees llibertàries, ser centres de debat, intercanvi d’idees, projectes comuns, on la gent del barri pugui tenir un lloc de sociabililització. En fi, recuperar el paper que tenien els ateneus i els sindicats de la CNT, que era molt més ampli que el d’un sindicat.
El moviment llibertari disposa d’Ateneus, grups anarquistes,etc, però aquests, majoritàriament, no estan coordinats entre si. Això provoca la falta de suport entre les diferents lluites, la impossibilitat d’estendre-les, la incapacitat per realitzar campanyes conjuntes, en fi, la impossibilitat d’incidir minimament dins la societat.
D’aquí hauríem d’aprendre algunes coses de l’esquerra independentista, que des de el Procés de Vinaròs ha aconseguit unificar, especialment a nivell juvenil
-Les organitzacions d’estudiants: Amb la unió al maig del 2006 d’Alternativa Estel i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, formant el SEPC (Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans).
-Les organitzacions juvenils: Primer coordinant les diferents assemblees de joves de l’esquerra independentista en una organització, la CAJEI, i després unint-la amb la històrica Maulets per formar Arran.
-La creació de noves CUP (Candidatures d’Unitat Popular) a pobles i ciutats on no tenien presència, augmentant la seva presència a les municipals del 2007, creixent més a les municipals del 2011 i aconseguint entrar al parlament a les últimes eleccions autonòmiques.
No dic que el moviment llibertari hagi de seguir el mateix camí que l’esquerra independentista, tampoc que s’hagi de presentar a les eleccions. També cal assenyalar que part del vot de la CUP era prestat de gent d’esquerres desenganyada amb els partits tradicionals d’aquesta o abstencionistes, fins i alguns llibertaris han votat la CUP, cosa que indica la falta d’un projecte clar que enforteixi l’abstenció activa. El moviment llibertari rebutja la delegació i les seves institucions, des de aquest sindicat vam treure una publicació que feia una crida per l’abstenció activa, sabíem però, que en unes eleccions polaritzades pel “dret a decidir”, la participació augmentaria, per tant la publicació és va realitzar més per estendre la idea de l’abstenció activa i les propostes de CNT que per l’efectivitat de cridar a l’abstenció activa. El moviment llibertari, té l’objectiu de crear estructures horitzontals fora del sistema, per tal d’anar creant alternatives a aquest i penso que ha de continuar sent heterogeni, però si que de l’esquerra independentista hauria d’aprendre a coordinar-se millor entre si i ha tenir certes estructures estables.
En tot cas, aquesta reorganització del moviment llibertari no l’ha de dirigir la CNT, que amb els seus errors i encerts, ja està organitzada, sinó aquelles persones que treballen en grups anarquistes juvenils, ateneus i altres que així ho creguin convenient.
2.) Incidència en els moviments socials: Com a moviment que vol destruir el capitalisme, per un sistema basat en el suport mutu, la solidaritat i la cooperació, cal que el moviment llibertari estigui lligat a les diferents lluites socials. Ja siguin lluites en contra de la privatització de la sanitat i l’educació (amb el seu propi discurs, contrària a la privatització i també amb propostes que avancin cap a l’autogestió), en les lluites per la defensa de l’entorn, contra la repressió policial, els CIES,etc. Donar a aquestes lluites un component revolucionari i no simplement de resistència a les retallades i de defensa de la gestió pública-estatal. La defensa dels serveis públics no ha de ser incompatible en realitzar propostes i projectes que vagin cap a l’autogestió d’aquests.
Cal doncs està en les diferents problemàtiques que té la població. Nosaltres sols no podrem transformar la societat i cal estendre les idees llibertàries a tots els conflictes socials, renunciant a l’ avantguardisme d’intentar imposar les nostres propostes, creient-nos ser els únics portadors de la veritat.
3.) Un moviment per la classe treballadora i per tots els oprimits: Si bé la classe treballadora es troba dividida i precaritzada, continua existint com a tal. Aquí l’anarcosindicalisme ha sabut a poc a poc fer-se un lloc en els sectors precaritzats, especialment en el comerç, on no arriben els comitès d’empresa dels altres sindicats, centrats a les grans indústries, però tot i així, la majoria de centres de treball d’aquests sectors precaris, no tenen cap sindicat (o són directament sindicats grocs o d’empresa), sobretot per la por a perdre el treball, per tant, encara queda molta feina.
Tot i la divisió i precarietat de la classe treballadora, aquesta continua sent clau, per poder pressionar l’estat i el capital, aturant el procés productiu, en els països mal anomenats desenvolupats, sobretot més que parar el procés productiu, poder parar la comercialització dels productes i el transport. Sense el món del treball, és impossible l’apropiació i transformació dels mitjans de producció, atacar al sistema i plantejar-se o arribar a realitzar una revolució social.
Ara bé, cal tenir en compte tots aquests canvis en el món del treball, l’apropiació de segons quines indústries ja no té sentit i caldria canviar gran part del sistema productiu. També cal tenir en compte, que més del 25% de la població es troba a l’atur, i que si mirem l’atur juvenil aquesta xifra es duplica. Quina alternativa tenen els sindicats davant aquest atur, apart de reformes dins el propi sistema? D’aquí la importància de tornar a recuperar el teixit cooperatiu, destrossat per la dictadura franquista i per la societat de consum, ja sigui als ateneus, als sindicats, etc.
4.) De la crítica a l’autocrítica: Sovint el moviment llibertari és molt crític amb les propostes d’altres moviments o organitzacions, considerant-les reformistes. La crítica està bé, sempre i quan no sigui destructiva i al seu darrere hi hagi una alternativa, i igual que es crítica, es treballi igual o encara amb més forces per la defensa dels llocs de treball, contra la precarietat, contra els desallotjaments, per crear alternatives al capitalisme ja sigui mitjançant, el suport mutu entre els treballadors/es, creant centres socials, cooperatives, grups de consum, ateneus, biblioteques.
Un altres problema és la crítica, sovint destructiva, entre els diferents sectors que composen el moviment llibertari. Les crítiques entre anarcosindicalistes i insurreccionalistes, primitivistes i contraris a les tesis d’aquests,etc. Sovint seria més útil respectar l’estratègia i postulats de cadascú, saben que tots compartim els mateixos objectius, que no perdre el temps en discussions absurdes. D’altre banda, hi han estratègies que no són incompatibles entre si, sinó que l’elecció d’una estratègia o altre depèn de l’anàlisi que es faci de la situació.
Cal unir-nos, treballar conjuntament i respectar les diferents estratègies.
