Els fins i els mitjans

Una de les diferències entre els marxistes (sobretot marxistes-leninistes) i els anarquistes/anarcosindicalistes és que els primers acostumen a veure vàlid tot mitjà per aconseguir els seus fins, en canvi pels anarquistes/anarcosindicalistes els mitjans per arribar a un determinat fi han de basar-se (no entrar en contradicció) en el fi mateix.

L’anarquisme promou la recerca d’una vida sense principis autoritaris. La coherència entre mitjans i fins, suposa també una aprenentage de com és posible organitzar-se horitzontalment i crear alternatives de contrapoder.

Coherència entre mitjans i fins:

En l’àmbit laboral: L’anarcosindicalisme s’oposa als comitès d’empresa, a les subvencions i els alliberats/des sindicals. Els representants dels Comitès d’empresa poden firmar acomiadaments i baixades de salari i negociar sense comptar amb tu durant 4 anys, a més creen privilegis i divideixen els treballadors/es, ja que els membres dels comitès d’empresa estan blindats enfront dels ERO’S, a no sé que l’empresa tanqui completament. Mitjançant les eleccions, els sindicats obtenen subvencions d’on treuen part dels recursos per realitzar cursos de formació, mantenir els alliberats/des, etc. El sistema representatiu crea una classe de professionals del sindicalisme i allunya els treballadors/es de la resolució col·lectiva dels seus problemes.

Actualment a l’estat espanyol, la CNT és l’únic sindicat que s’oposa a les subvencions, als alliberats, i a la representació unitària (eleccions sindicals i comitès d’empresa). Apostant per la representació sindical, és a dir, la secció sindical, formada pels afiliats/des del sindicat a una empresa, aquesta no pot firmar acomiadaments ni baixades de salari, es fomenta que els càrrecs siguin rotatoris, pren les decisions assambleàriament i pressiona o negocia directament amb l’empresari/a -acció directa-.

Després de pràcticament 40 anys de sindicalisme representatiu, el model sindical de concertació s’ha demostrat ineficaç i nociu per la classe treballadora, arribant a firmar nombrosos ERO’S i el finançament mitjançant aquests, baixades de salari, reformes laborals a la baixa o amb la irrupció de casos de corrupció com l’enriquiment d’UGT i CCOO firmant els ERO’S a Andalusia (1) Amb la nova reforma laboral, la fi de la ultractivitat dels convenis, aquest model està condemnat a desaparèixer (2). Un altre dels problemes del model representatiu és que només arriba a les grans empreses industrials, empreses que actualment la crisi està desmantellant i són pocs els casos com el de Panrico on els comitès al igual que els treballadors/es s’oposen a aquest desmantellament. En sectors més dispersos com les petites i mitjanes empreses del comerç i l’hosteleria, on en gran part d’elles la precarietat és el pa de cada dia, aquest sistema no serveix (sovint a causa de la repressió ni la secció sindical és útil), i la via per solucionar conflictes és l’acció directa -sense intermediaris: la pressió directa a l’empresari i la denúncia pública mitjançant piquets, boicots, deixant oberta la via judicial, tot i que aquesta última és molt més lenta i no sempre dóna la raó al treballador/a. O quan la repressió és tan forta que el treballador/a es veu obligat a altres accions com la denúncia anònima o altres accions considerades il·legals, com és el sabotatge, fins que el treballador tingui suficient força i suport per obrir conflicte. Com digué un afiliat a aquest sindicat: “si nosaltres tenim unes condicions laborals del segle XIX, oferirem un sindicalisme del segle XIX, el sindicalisme de confrontació”.

Com indiquen els acords del Xè Congrés, únicament una crítica ideològica al sistema sindical representatiu no és suficient perquè el model sindical de CNT esdevingui en una alternativa a aquest, cal fer autocrítica doncs, ja que durant anys la CNT no va desplegar suficientment el seu model sindical i es va basar bàsicament en la crítica ideològica a les eleccions sindicals i els comitès d’empresa (3), situació que s’està revertint en els últims temps.

En l’àmbit social: No aïllar-se i fomentar les lluites que parteixen de l’autorganització, com fou el cas del 15M, que tot i que nombrosos polítics i trepes busquessin on pescar nous adeptes, la seva forma de funcionar era semblant a la de la CNT i altres organitzacions llibertàries -assemblerisme, rebuig als líders i als partits polítics, independència econòmica-. Gràcies a la tasca d’alguns mitjans de manipulació, molta gent té una visió negativa de la paraula sindicat o sindicalisme, al posar tots els sindicats al mateix sac, cal doncs augmentar la presència tant els carrers com a les empreses per reinvertir la propaganda dels mass media.

Participar en les lluites en defensa de la sanitat i l’educació pública (a la vegada que es defensen aquestes, donant una visió crítica al sistema públic i plantejant alternatives autogestionàries, encara que siguin a llarg termini). Tot i que cada lluita és diferent a cada localitat, en segons quins llocs estarà dominada per interessos polítics que faran més complicada la presència de les postures llibertàries.

Sense deixar de realitzar convocatòries pròpies, enfortint llaços amb la resta del moviment llibertari en aquelles localitats on això sigui possible. Deixant de banda els diferents -ismes i batalletes entre anarquistes i fomentant el que ens uneix, com el rebuig a tota autoritat o la cerca de la llibertat individual i col·lectiva.

Tot això no vol dir que pel fet de que una persona digui que és anarquista, sigui una persona antiautoritària, oberta de ment, crítica,etc, tampoc un treballador/a pel sol fet de tenir un carnet de la CNT el converteix en un exemple de lluita. Les organitzacions per molt horitzontals que puguin ser les acabem formant les persones, és per això que els i les anarquistes/anarcosindicalistes hem d’intentar ser el màxim de coherents entre el que pensem i el que fem. Un altre aspecte que diferencia l’anarquisme del marxisme, és que pensa que l’ésser humà pot millorar, ser solidari i crític no mitjançant la força i la coacció de l’estat “democràtic” capitalista, dicatorial o l’anomenada dictadura del proletariat -és utòpic pensar que l’estat s’extingirà quan li estàs donant tot el poder, quan ni són els propis treballadors els que organitzen l’economia sinó un grup de buròcrates que la planifiquen-, amb els seus cossos repressius, aparell judicial,etc; sinó mitjançant l’experiència, l’educació, l’autogestió i el suport mutu, tot i que per millorar com a persones també caldrà acabar amb aquest sistema injust i desigual. Això no significa donar llibertat a tothom per fer el que vulgui, si algú té una actitud autoritària si cal ha de ser denunciat i aïllat. L’anarquisme pensa que la justícia social i la llibertat són inseparables i no existeix una sense l’altra.

Salut i anarquia!