Extret de: Les Desheretades Núm.5
Ser indepe està de moda
Corre el rumor que a Catalunya fins i tot els peixos dels nostres rius (els que encara no estan contaminats) porten l’estelada, hi ha per això la discussió de si la majoria porten l’estel roig socialista o la republicana del triangle blau i l’estel blanc. Bona mostra d’això és la proliferació de les botigues de souvenirs independentistes: samarretes i dessuadores per totes les edats amb l’estelada, bambes, xancletes, pilotes, rellotges, encenadors, clauers, roba interior,etc… Fins i tot més d’un quitllo de barri obrer que d’adolescent portava l’ Alpha, bandera d’Espanya i aixecava la pota sense saber perquè, ara abraça el discurs independentista.
Bona mostra d’aquest creixement independentista fou la cadena humana que va reunir més d’un milió i mig de persones de tota condició social el passat 11 de setembre, certa classe empresarial que es posiciona a favor de la independència al pensar que seria beneficiosa pels seus negocis (Cercle Català de Negocis), fins i tot els convergents que davant l’empenta independentista del que alguns anomenen la societat civil, ara diuen apostar per la independència.
Per què ha crescut l’independentisme?
El cas és en els últims anys l’independentisme no ha parat de créixer, penso que això es deu a dos fets:
-El nacionalisme espanyol i el seu “por cojones”: No dic res nou si afirmo que el PP és una màquina de fabricar nous independentistes, només en els últims temps s’han produït un seguit d’ atacs contra la llengua catalana arreu dels territoris on es parla aquesta: A la franja, eliminant la denominació de català i anomenant-lo LAPAO; al País Valencià, deixant nens i nenes catalanoparlants sense poder escolaritzar amb la seva llengua; i a les Illes Balears amb el Tratamiento Integral de Lenguas que imposava el trilingüisme, reduint les hores de català.
-L’espoli fiscal: L’argument que Catalunya rep molt menys del que aporta, ha calat profundament en una bona part de la població, el conegut eslògan “d’Espanya ens roba”. El problema no és que una comunitat més rica aporti més per tal d’ajudar a la població de les més pobres, el problema és quan aquests diners van a parar a señoritos, rentistes i endolls de tota mena. A més si “Espanya ens roba” també “ens roba Catalunya” (a que sona malament canviar Espanya per Catalunya?), és a dir les seves classes dirigents corruptes; empresaris, polítics i banquers: Fèlix Millet, Lluís Prenafeta, Macià Alavedra (cas Palau), Oriol Pujol i els negocis de la família Pujol, Demetrio Carceller de DAMM, S.A, els germans Carulla de l’empresa Agroalimen, l’empresari del sector químic Josep Bas Puig, l’empresari del sector de la decoració Jaume Graells, el cas Mercuri, el cas Pretòria, “La Caixa” i Abertis,etc,etc… La llista seria tan llarga que podríem fer una publicació sencera amb tots els noms i cognoms dels casos de corrupció i evasió fiscal que han sortit a la llum pública, i això dels que sabem… Tot i això encara s’ha de sentir que els catalans som diferents als espanyols i a la resta de mortals: gent assenyada, dialogants, treballadors… Llàstima que tinguem també els mateixos vicis i defectes que el resta, i que com tot ésser humà, el poder ens acostumi a corrompre.
Els que n’estem farts de tot plegat, els #NiNi :
Però encara queda un poblet d’irreductibles catalans que resisteix encara i sempre els cants de sirena del nacionalisme -català i espanyol-. I aquest poblet no només el formem els anarquistes si no tots aquells que estan cansats de que tertulians-xarlatants- estiguin debatent tot el dia sobre el mateix, que per una banda ens venguin la independència com la creació de la nova Suïssa mediterrània i per un altre com l’apocalips. Els que veuen com cobren una misèria o s’han quedat sense feina i fins i tot sense casa, i que no confien en la classe política.
Haig de reconèixer que al principi tenia clar votar si i si al referèndum, més que res perquè poc hi ha a perdre, la idea de treure’s de sobre un estat espanyol que mai ha trencat amb el franquisme, monàrquic i corrupte, no em semblava gens malament. A més, potser acabaríem amb el discurs “d’Espanya ens roba” i podríem centrar-nos en reconquerir els drets socials perduts i aconseguir-ne de nous. Però reflexionant i veient la classe dirigent catalana que aposta per la independència, tampoc em fa cap gràcia aquesta, Catalunya no serà independent dins d’una UE on qui ordena els dictats econòmics a complir pels seus membres és la Comissió Europea, el BCE i el FMI. Alguns direu, ja, doncs vota alguna candidatura “alternativa”, però els anarquistes no creiem en representants polítics, ni en que el parlament s’hi pugui canviar res, ni tampoc en estats per molt socialistes que siguin; és el que té ser anarquista o almenys intentar-ho.
Els anarquistes purs i conseqüents m’assenyalaran per haver pensat en votar i m’acusaran de col·laborador amb el nacionalisme; el bon anarquista sempre s’abstén, o això diuen…
He pensat que votaré si, si el Junqueras em firma un document públic assegurant-me que a la nova Catalunya independent tindré una feina fixe i amb un bon salari, un habitatge digne i uns serveis públics de qualitat, si és així, voto si i si segur -Tot i ser anarquista i no creure en cap estat-.
Segurament que no cal preocupar-se tant, veurem si s’acaba fent o no el referèndum i en cas de què és faci i guanyi el si si, què fan els partits polítics partidaris d’aquest. La independència (la creació d’un nou estat on continuarem sent dependents dels nostres polítics i les classes empresarials dirigents de casa i d’Europa), no s’aconseguirà fent cadenes per molt multitudinàries que siguin. Si es vol la independència s’haurà de lluitar per ella, si cal amb una declaració unilateral per part del parlament, manifestacions, i fins i tot potser el que fem els anarcosindicalistes per guanyar drets laborals, les vagues. Però algú veu els dirigents convergents encoratjant manifestacions constants i vagues? A més Esquerra si no treu una àmplia majoria difícilment podrà realitzar una declaració d’independència unilateral. Així que tot i que alguns creguin que això de la independència està a tocar, el partit es preveu llarg… els “emprenedors” dels souvenirs indepes encara poden continuar fent negoci.
Guifré el Pollós