QUÈ PASSA A GRÈCIA?
DISSABTE 16 de MAIG als locals de la CNT de Sabadell
18:30 Documental: “Que no vivamos como esclavos“
20:00 Xerrada-Debat sobre la situació a Grècia i alguns paral·lelismes amb la nostra societat (respetant les particularitats històrico-polítiques), amb:
STAVROS KASSIS
RAFA RIUS
Versión en castellano, pulse: Castellano Texto web
“Grècia és el laboratori dels mercats, de la doctrina del xoc, de la por”. Enrere va quedar la Grècia olímpica, amb les seves flamants infraestructures construïdes amb fons europeus, el boom del creixement especulatiu, el “pa per avui i gana per demà”.
Camp d’experimentació del deute i la privatització, les seves receptes d’austeritat han reduït els salaris en un 23,8%, l’atur juvenil frega el 60%, el nombre de ciutadans exclosos del sistema de salut supera els 3 milions…
Davant les seves polítiques d’austeritat, els mecanismes d’autogestió es multipliquen en la societat grega i els ciutadans han començat a organitzar-se al marge de l’ estat.
L’autogestió i autoorganització com a alternatives a la crisi
Enfront del tancament diari de fàbriques, l’augment de l’atur, l’amenaça de la pobresa i l’absència d’una cobertura sanitària mínima, l’única resposta raonable és l’autogestió de les necessitats bàsiques de la població i el suport mutu (solidaritat).
És el cas de la fàbrica Vio.me, empresa que els propietaris van intentar tancar en 2011 malgrat tenir beneficis aprofitant la crisi per desfer-se dels treballadors sense pagar les indemnitzacions corresponents. Aquests, farts de paraules, promeses i de no cobrar, van prendre la decisió en assemblea general de no caure en el conformisme de la desocupació i van triar lluitar, ocupant i autogestionant la fàbrica. El pla elaborat va ser rebut amb indiferència per l’Estat i les burocràcies sindicals. El procés va ser ardu, amb traves judicials, amenaces … Però compten amb el suport d’ESE (organització anarcosindical), el “Movimento Antiautoritario” i la resta de col·lectius llibertaris i moviments de base.
Un altre exemple és la xarxa de 40 clíniques i farmàcies autogestionades per professionals de la sanitat voluntaris, proveïdes per la solidaritat ciutadana i dirigides a oferir tractament gratuït als milions de grecs que, en haver perdut el seu treball, han estat expulsats del sistema de salut públic. I és que la retallada en el sistema de salut públic grec aconsegueix ja el 30%: el 27% de la població aturada no té dret a l’assistència sanitària, malalts i afectats per malalties rares condemnats a una mort segura a curt termini a causa de la seva expulsió del sistema públic sanitari i la supressió dels subsidis de medicaments, 3 milions de ciutadans sense assegurança mèdica i altres 3.300.000 a punt de perdre-ho. El Ministeri de Sanitat acaba de reconèixer que ja no pot garantir “l’accés de tots els ciutadans a la salut pública”.
Tanmateix, nombrosos projectes en l’àmbit de la comunicació i la cultura, com a televisions i ràdios públiques de Salònica, segueixen ocupades i gestionades pels propis treballadors; espais culturals com el Teatre Embros Theater d’Atenes, després d’anys d’abandó, han estat recuperats per la iniciativa autogestionada.
Grècia sobreviuria sense l’autogestió? Possiblement sense les clíniques socials, el 35% de la gent no sabria on acudir davant un problema de salut; sense les assemblees de barri i la seva col·laboració amb les escoles, no hi hauria educació; sense els mercats autogestionats (sense intermediaris), moltes famílies patirien gana.
Augment del moviment social
El procés d’organització autònom de la població davant la descomposició i fallida de l’aparell estatal no és un fenomen nou. Es tracta d’un procés llarg que assenta les seves bases en els moviments assemblearis de barri, previs a l’ocupació de la plaça Syntagma i amb la característica comuna de la l’organització horitzontal, sense partits polítics.
Com a exemple d’això, l’assemblea de Vyronas Kasariani Pagrati (VKP), que es va implantar en barris històricament molt populars: un d’ells era l’antic barri vermell durant la Resistència, el barri que els nazis mai van poder conquistar. En VKP va haver-hi assemblees abans de 2008, creades arran de lluites relatives a recuperar espais públics.
La idea de les assemblees de barri es va estendre massivament després de desembre de 2008. L’assassinat de l’adolescent anarquista Alexis Grigoropoulos al barri de Exarcheia (barri anarquista d’Atenes) a les mans de la policia i les setmanes de revolta, enfrontaments i ocupacions que van seguir, així com l’agressió amb àcid a la treballadora del Konstantina Kuneva (de nacionalitat búlgara i activista sindical), van ser fets que van servir de detonants per a un malestar ja ancorat en la societat.
Quan la dinàmica de les accions i enfrontaments als centres de les ciutats va arribar al límit, es va desplaçar als barris. Amb les assemblees, la idea del començament consistia a dotar-se d’espais de trobada, sense tenir en el pensament res en concret excepte la voluntat de buscar alguna cosa col·lectivament. Era una manera de perllongar les relacions que s’havien creat durant la revolta. Moltes de les assemblees es van formar llavors, però solament quatre d’elles van seguir funcionant de manera continuada. Les altres, reapareixen quan el moviment social desperta de nou, com succeeix actualment o va succeir en 2011, quan van arribar a existir a Atenes al voltant de quaranta.
El seu objectiu era i és defensar-se contra els atacs del sistema i elaborar projectes i formes de vida alternatius. Coordinant-se amb altres assemblees i col·lectius llibertaris, participant conjuntament en les vagues generals (fortament reprimides) o com en 2010, lluitant contra l’augment del preu bitllet del transport públic on el partit grec neonazi (Amanecer Dorado) té bastant influencia entre els sindicats de conductors d’autobús així com presencia en molts barris on compten amb la protecció policial i més, després del seu ascens Parlamentari, que els ha dotat d’infraestructura econòmica.
Al maig de 2011, seguint els passos del moviment dels indignats i de l’ocupació de la plaça Syntagma, va haver-hi una segona onada d’assemblees. En l’inici no hi havia ni banderes ni partits. Però, a poc a poc, van començar a arribar els infiltrats de grups organitzats: es van introduir militants d’esquerra, amb to dirigista i paternalista, que bombardejaven amb projectes concrets que no admetien debats oberts.
Una tercera onada d’assemblees va tenir lloc quan l’Estat va imposar una taxa territorial extraordinària a la factura de l’electricitat: “als qui no paguin la taxa, se’ls tallarà la corrent”. La taxa i els intents de fer-li front van accentuar les diferències entre les assemblees. Algunes van acollir a gent preocupada amb els talls que simplement demanaven als reunits més respostes polítiques que resolguessin el problema. Alguns van acceptar representar el paper que se’ls proposava, encara que això impliqués l’abandó de l’organització horitzontal en profit de la lògica de la delegació.
De Syntagma a Syriza. Els moviments socials enfront de l’ascens de l’esquerra parlamentària.
Després de l’efervescència social dels anys 2011-2012, es va viure una progressiva desmobilització d’aquests moviments degut, en part, a l’estratègia de desgast i repressió del govern anterior, però sobretot també a la dinàmica electoral de Syriza, que va canalitzar el desig de canvi social per la via parlamentària.
El factor determinant en la consolidació de la seva hegemonia electoral va ser la seva capacitat de mobilitzar el vot de la classe mitjana, convencent-la que podien revertir les injustícies produïdes per les retallades indiscriminades, parar la mobilitat cap avall i reprendre el camí cap a la prosperitat material dels anys anteriors a la crisi. També va atreure a part dels moviments socials que havien començat a construir alternatives d’organització basades en la proximitat, la solidaritat i la participació.
Una vegada passada l’embriaguesa de la victòria, va començar la metamorfosi que caracteritza a tot poder: coalicions (extrema dreta) i contactes (Papat) maquiavèl·lics, “La nostra Solució per a Europa” d’Alexis Tsipras amb bitllet d’anada, torna amb packs que inclouen la vaselina gratis on les demostracions dialèctiques inverteixen els contraris i, el que a totes llums és sens dubte una aclaparant derrota, passa a ser victòria o, en el pitjor dels casos, una “concessió tàctica”.
La TroiKa (Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu) no només sap que Grècia mai pagarà el deute completament: la Troika no vol que Grècia pagui el seu deute. L’objectiu de prestar-li diners a algú no és rebre els diners de tornada amb un marge de guany, sinó mantenir al deutor en situació de subordinació i dependència. Aquesta és la funció del deute públic en el capitalisme modern. Una vegada més queda patent que, al món neoliberal on s’exigeixen sacrificis humans com a ofrena als mercats, hi ha molt poc marge de maniobra per als governs.
I mentre què?
En les assemblees de les dotzenes de Clíniques Solidàries Autogestionades de Grècia es comença a debatre: És l’objectiu tapar els forats que produeix el ràpid desmantellament del sistema públic de salut o, per contra, produir un model alternatiu de gestió de la salut que vagi més enllà de l’estatal?
Hi ha veus dins de les iniciatives de base que aposten per la importància que es mantingui l’autonomia de pensament i acció, trencar aquesta tendència a la captació i assimilació dels moviments socials per part de la lògica de la gestió estatal, per evitar així diluir-se dins del projecte hegemònic de Syriza.
L’experiència dels moviments autònoms resorgits en les últimes dècades ha servit de model per a moltes d’aquestes iniciatives de base. Aquests s’han vist enfrontats tant als governs neoliberals però sobretot també, als “progressistes”, que han vist com els han utilitzat per exercir política social, convertint als activistes en buròcrates, usant polítiques assistencialistes per apaivagar als sectors radicals i lliurant una guerra encoberta contra els moviments que no es volien alinear amb la línia governamental (polítiques de repressió contra el moviment anarquista sota acusacions de terrorisme).
Com bé analitza el sociòleg Theodoros Karyotis, a través d’aquest tipus de política de “la pastanaga i el pal”, no només l’Estat s’enriqueix amb el dinamisme dels moviments socials, sinó que aquests últims se subordinen a les prioritats de l’Estat, perdent el seu moment i sovint esvaint-se. A Grècia es va experimentar una situació similar quan el “radical” i socialdemòcrata PASOK va arribar al poder en 1981, marcant el final de l’efervescència política que va caracteritzar el període després de la transició democràtica de 1974, i assimilant molts moviments socials dins del règim corporatiu que va establir. Més o menys en els mateixos anys, pot veure’s un cas similar a Espanya amb el govern Socialista de Felipe González. També en l’actualitat, amb les expectatives de canvi via electoral (Syriza versus Podem) o la repressió contra el moviment anarquista (el cas de Nikos Romanos o el ressorgir del grup “Conspiración de los Núcleos de Fuego” versus invenció dels “Grups Anarquistes Coordinats” (GAC), Operació Pandora i Piñata), caracteritzarien una mateixa conjuntura.
Salvant les diferències històric-socials i polítiques, Podria la realitat grega ser el mirall on mirar-se gran part del moviment social que encara confia en la via electoral?
Per aprofundir més en aquesta realitat, El Dissabte 16 als locals de la CNT de Sabadell, passarem a les 18:30 el Documental: “Que no vivamos como esclavos“
Pel·lícula documental rodada per Yannis Youlountas i estrenada a Grècia el 28 d’agost de 2013.
Tracta de les diverses iniciatives de resistència al capitalisme, responent a la crisi que en aquell país ha portat a l’atur a la meitat dels assalariats, ha reduït dràsticament els sous i les pensions, ha expulsat de les seves cases a milers d’hipotecats i ha deixat sese recursos a bona part de la població grega. El títol reprodueix una consigna popular nascuda al barri anarquista de “Exarcheia”, en Atenas, que s’ha difós per tota Grècia i ha traspassat fronteres.
La majoria dels entrevistats són anarquistes, on el seu anticapitalimes és al mateix temps antiestatisme. En conseqüència, la pel·lícula no advoca per la formació d’un partit, ni per votar a una coalició electoral determinada, per desplaçar dels seus seients als polítics tradicionals i desenvolupar una burocràcia similar que es recolzi igualment en les palanques de l’Estat. No es vol formar part de l’espectacle, es pretén abolir-lo.
La pel·lícula està tècnicament ben muntada i transmet el seu anticapitalisme de forma directa i espontània. Les experiències exposades són de valor desigual. No hi ha grans anàlisis, no hi ha fórmules màgiques, no hi ha pedagogia. Que cadascú vegi, senti i pensi.
I comptarem amb la presència de Stavros Kassis y Rafa Rius que ens parlaran de la situació actual a Grècia i aquí,
20:00 Xerrada-Debat sobre la situació a Grècia i alguns paral·lelismes amb la nostra societat (respetant les particularitats històrico-polítiques)
CNT-SABADELL