La CNT a l’actualitat

Des de finals de la dècada dels noranta i coincidint amb les primeres manifestacions del moviment antiglobalització, es va produir una reconfiguració del moviment llibertari a nivell internacional que va provocar un lent però constant creixement d’aquest, de la seva capacitat d’influència i del seu potencial organitzador. Aquest fenomen es va plasmar en un imparable procés de recuperació de col · lectius i organitzacions anarquistes o que assumien els principis, tàctiques i finalitats (amb matisos) anarquistes sense arribar a denominar-se com a tals.

En aquest context es van donar, per exemple, els processos insurreccionals de Chiapas i Oaxaca a Amèrica Central, la consolidació del moviment llibertari en el Con Sud (sobretot a Xile i Argentina), la rebel · lió antiautoritària a Grècia i l’augment del pes específic de les federacions i organitzacions anarquistes en tota la resta d’Europa. Exemples puntuals d’aquest procés de reorganització del moviment llibertari a escala internacional.

Pel que fa a l’estat espanyol, la Confederació Nacional del Treball va començar a experimentar indicis d’un lleuger creixement encara que la seva influència i capacitat d’actuació estaven a anys llum de la que s’havia viscut durant els anys de lluita contra els Pactes de la Moncloa.

El govern del PP va promulgar una nova reforma laboral-la setena-mitjançant el decret llei del 5 de març de 2001. Si la reforma del PP del 1997, ja fixava un mínim de costos d’acomiadament, pèrdua de prestacions i consolidació de la precarietat, aquesta última fila més prim en el fons i en la forma de tota l’arbitrarietat explotadora.

El febrer de 2002, al municipi de Tomares (Sevilla), els treballadors de recollida d’escombraries de l’empresa Ferroser,en mans del grup Ferrovial Serveis SA, es van declarar en vaga per exigir contractes indefinits i millores laborals.Després de vint dies de vaga, la CNT-sindicat amb major nombre d’afiliats d’entre els treballadors de l’empresa-, va signar un acord amb la susdita en el qual s’establia les condicions que demandaven els treballadors de la plantilla. No obstant això, un any després Ferroser incomplir l’acord i els treballadors van començar una èpica vaga. Al llarg de la intensa vaga, els treballadors van realitzar una marxa cap a Sevilla i nombrosos actes de protesta, en què van arribar a donar-se enfrontaments amb les forces policials, fets que l’Ajuntament va prendre com a arsenal mediàtic per intentar criminalitzar als treballadors declarats en vaga . Sis dels treballadors van arribar icluso a declarar-se en vaga de fam.

El dilluns 28 de juliol de 2003, després de 134 dies (4 mesos i mig) de vaga indefinida, la secció sindical de la CNT de la neteja informava de la victòria aconseguida en la lluita per una ocupació digna. Cal assenyalar que durant el transcurs del conflicte es van donar moltes accions de solidaritat, tant des de la Confederació a nivell estatal com dels moviments socials. Arran d’aquestes mostres, CNT assenyalava en un comunicat:

«¿Pensàveu que no? Doncs sí, encara existeix això que s’anomena SOLIDARITAT OBRERA. »

Tornant a la lluita pel patrimoni sindical, el 2003 va sortir una sentència favorable a l’anarcosindical perquè es procedís a la devolució dels seus béns històrics. Durant aquests anys es seguirien produint ocupacions a Astúries, Catalunya, Andalusia, etc. en els edificis del patrimoni sindical acumulat que s’havien establert com a seus de la CNT en aquests respectius llocs. Els actes de protesta es van anar succeint en molts llocs com ara Zamora. Però l’estat seguia retenint, amb l’ajuda de la resta de sindicats, tot aquest patrimoni que van aconseguir mitjançant la lluita centenars de milers de treballadors i que el franquisme els hi va arrabassar.

El 1 març 2004 començaria el judici dels 105 anarcosindicalistes processats per l’ocupació del CES a Madrid per penes abusives i destrosses que la mateixa policia havia comès.

Creixement i expansió de la CNT

Amb el canvi de segle es va produir cert augment de l’afiliació, cosa que s’ha consolidat i augmentat en els últims cinc anys.

El 14 de març de 2004 van tenir lloc les eleccions generals, tres dies després de l’atemptat de l’11-M. Els comicis van donar la victòria al PSOE de Rodríguez Zapatero. Malgrat els nous aires que el PSOE de Zapatero pretenia portar a la Moncloa amb el seu tarannà, les noves mesures encaminades a desregularitzar, més encara si és possible, el mercat de treball no es van fer esperar massa.

El 2006 CCOO i UGT van signar al costat del govern del PSOE i la patronal una nova reforma del mercat de treball.Entre les mesures per impulsar la contractació indefinida i convertir l’ocupació temporal en fixa es trobava el contracte“de foment per a la contractació indefinida”, fruit de la reforma laboral de 1997 la indemnització en cas d’improcedència de l’acomiadament era més barata, i que anava camí de normalitzar com el contracte indefinit que substituiria a l’ordinari.

En resposta, la CNT va portar a terme una campanya contra la reforma i acabaria convocant per l’1 d’abril de 2006 una manifestació a Madrid a la qual acudirien al voltant de 4.000 persones. Com ja era habitual, la premsa burgesa va ignorar els fets tot i tractar-se de la resposta més contundent que s’havia donat al carrer fins llavors.

Des del 2005 la CNT manté un conflicte contra l’empresa Mercadona. Les denúncies més destacades i conegudes són les sentències fermes per assetjament a les treballadores, violació del seu dret al temps de lactància per als seus fills i sotmetre als treballadors a un examen anual de conducta.

Des del seu començament, la campanya dels sindicats contra la cadena de supermercats va ser intensa i no va trigar molt en estendre’s a tots els punts del país. Una infinitat de piquets, accions, concentracions i crides al boicot es van succeir al llarg dels pròxims anys fins al dia d’avui. També es van dur a terme multitud de manifestacions com les primeres que van tenir lloc a Bollullos Par del Condado (Huelva) el 3 de juny de 2005, les de Galícia i Sitges el maig de 2006, Badalona i l’Hospitalet de Llobregat el juliol de 2006 i un llarg etcètera. I per descomptat sense oblidar les manifestacions que es van donar gairebé diàriament pels carrers de Barcelona des que es va anunciar el començament de la vaga dels treballadors de Mercadona de Sant Sadurní de Noia (Barcelona) el març de 2006 que va durar més d’un any. A més, les mobilitzacions es van multiplicar arran de les agressions perpetrades per cinc individus a un membre del Comitè de Vaga de Mercadona al setembre del mateix any. El 16 del mateix mes es va celebrar una manifestació a nivell estatal a València i una altra a Valladolid el 13 de gener de 2007.

A finals d’abril de 2007, els treballadors en vaga a Sant Sadurní de Noia, van anunciar el començament d’una vaga de fam per exigir una solució al seu conflicte i el respecte i igualtat dels seus drets laborals com treballadors immigrats. L’anunci havia despertat força enrenou i va atreure l’atenció de diversos mitjans de comunicació. Davant aquesta situació, Mercadona es va veure obligada a cedir i es va asseure a negociar.

Finalment, el conflicte es va poder donar per acabat després de tretze llargs mesos d’una vaga que s’havia convertit en la vaga indefinida més llarga de la història de Catalunya.

Paral · lelament, la revitalització que estava experimentant la CNT, s’estava produint una reestructuració a la resta del moviment llibertari. Durant els primers anys de la dècada del 2000, la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries) va anar evolucionant cap a les tesis de l’anarquisme insurreccionalista, a causa de diversos motius, per exemple les crítiques i falta de suport per part de la FAI i algun sector de la CNT a anarquistes repressaliats per accions contra l’estat i el capital, etc.  i les diferències amb l’anarcosindicalisme es van anar engrandint. Finalment, els cops repressius soferts per l’organització la van portar a la clandestinitat. El 2006 una nova generació de joves decideix formar una nova FIJL  que, a diferència de la FIJL insurreccionalista, s’identifiquen amb l’anarcosindicalisme i amb l’anarquisme organitzat.

El 29 de febrer de 2008 tenen lloc els disturbis a la Plaça de Tirso de Molina de Madrid, lloc on es troba la seu de la Federació Local de CNT Madrid, a causa de la concentració d’un grup neonazi que pretenia manifestar-se a la plaça amb l’excusa de tractar d’una campanya electoral. Pocs dies abans s’havien confirmat els rumors pel que, davant la legalització de la concentració a les portes de la seu de la Federació Local, la CNT madrilenya fa una crida a l’opinió pública on convoca a la classe treballadora en particular, i a la societat en general, a mobilitzar-se i denúncia l’actitud negligent de la Junta Electoral de la Zona (encarregada de legalitzar l’acte) a la qual fa responsable del que pogués passar.

Com a conseqüència, es produeix una batalla campal al centre de Madrid entre els centenars de manifestants que havien acudit a protestar i les forces de l’estat. L’estratègia de la comunitat de Madrid, amb Esperanza Aguirre al capdavant com a presidenta de la Comunitat, no era altra que la de desprestigiar l’esquerra radical i inculcar la por i la inseguretat a la ciutadania de manera que garantís un sucós repartiment de vots favorables a la dreta en els comicis electorals amb vista a celebrar-se el 9 de març.

Aquest mateix any la CNT sosté una sonada campanya contra la SGAE (Societat General d’Autors i Editors), després d’haver demandat a la Confederació Nacional del Treball per una suposada «intromissió il · legítima en l’honor de la demandant». L’origen de la demanda residia en un comunicat del Sindicat d’Arts Gràfiques de Madrid, publicat a la seva pàgina web, en què carregava contra la SGAE i es solidaritzava amb el portal d’internet “alasbarricadas.org”, que havia estat demandat, a seu torn, per la pròpia SGAE.

Considerant la demanda com un acte contra la llibertat d’expressió, i un atac a la CNT en el seu conjunt, l’anarcosindical respon com es mereix. La campanya dura al llarg de tot el 2008 i, entre altres coses, es va denunciar la voracitat recaptatòria de l’SGAE-ajudada pels seus còmplices al món de la política-i el projectat cànon digital, que no s’havia atrevit encara a implantar el PSOE (per interès electoralista) i al qual s’oposava el PP per aquest mateix interès.

Al llarg de tot l’any la SGAE va ser assetjada per mitjà de piquets i concentracions en diferents punts del país i diversos àmbits com reunions, celebracions, concerts, etc. en què participava la SGAE. El 15 de novembre, tres dies abans de la celebració del judici, prop de 2.000 persones convocades per la CNT es van manifestar pels cèntrics carrers de Madrid.

Finalment els jutjats donen la raó a la CNT. Aquesta sentència, juntament amb altres de resolució similar que havien sortit gairebé al mateix temps, van suposar un punt d’inflexió per a aquesta autodenominada Societat d’Autors que fins ara s’havia cregut legitimada i amb la capacitat suficient per poder robar impunement a tot aquell que es ho proposa.

Entrant el 2009, i en plena crisi econòmica, la CNT de Lebrija fa la primera vaga general del país emmarcada en l’actual context de crisi. La vaga és un èxit, sent secundada pel 90% de la població-de vint mil habitants-, i deixa sols a PSOE, IU, UGT i CCOO davant la plantada del poble que reclamava el cessament del “endollisme” i transparència en el treball creat amb les ajudes anticrisi. Segons els informes publicats, els piquets només troben «una gasolinera i dos bars oberts i vuit famílies venent fruita a la Plaça de Proveïments».

Des que es va anunciar la convocatòria de Vaga, tant l’ajuntament com els sindicats CCOO i UGT, van desencadenar una ferotge campanya contra la CNT, recorrent a tot tipus de brutes estratagemes per intentar rebentar la convocatòria. La vaga general buscava la implicació de les empreses ubicades a Lebrija, així com tots els organismes públics, en lluita contra la pèrdua de llocs de treball a la localitat, el cessament dels acomiadaments injustificats i arbitraris de treballadors del municipi, i es sol · licitava el repartiment del treball, eliminant les hores extres i fomentant la contractació.

Vaga General al municipi de Lebrija. 18 febrer 2009.

Tot just un mes després, el dissabte 28 de març, la CNT es torna a manifestar als carrers de Madrid en protesta per l’augment de la precarietat laboral provocat per aquesta suposada crisi econòmica que en realitat està servint d’excusa a la patronal per guanyar terreny en detriment dels drets de la classe treballadora. Malgrat el mal temps la convocatòria reuneix a prop de 2.500 persones.

Al 2010 davant la nova reforma laboral que s’acostava i la reforma del sistema de pensions, conegut com “el pensionazo”, els sindicats de la Confederació van sostenir una intensa campanya d’oposició a aquests nous plans de govern i patronal. Entre les múltiples accions que es van dur a terme, podria destacar la manifestació que va tenir lloc pels carrers de Santander i que va reunir centenars de manifestants, comptant també amb el suport de militants de la Regional Nord. Un acte de l’anarcosindical que no es veia pels carrers de Santander des dels temps de la transició.

Sense cap dubte, el creixement de l’anarcosindical queda constatat amb l’increment d’activitat que s’estan donant en moltes regionals del país, així com per la proliferació de nuclis confederals com els d’Àvila, Parla (Madrid), Coslada (Madrid), Pineda de Mar (Barcelona), Lora del Río (Sevilla), etc. o la creació i reaparició després d’anys d’absència de nous sindicats com els de Santander, Torrelavega, Castro Urdiales, Betanzos, Gandia, Elx, Pilar de la Horadada, Las Palmas, Altiplano Utiel-Requena, etc.

Conforme han anat creixent les organitzacions llibertàries, els processos repressius contra aquestes han anat en augment, sobretot arran del procés insurreccionalista a Grècia. En aquest sentit, sis militants de l’ASI (entre ells Ratibor Trivunac, en aquells dies Secretari General de l’AIT) van ser detinguts sense proves i tancats durant diversos mesos fins que van ser posats en llibertat després de la celebració del judici. Actualment  sindicats que estaven a la AIT però que han marxat o han sigut expulsats com la CNT, la USI (Itàlia), la FAU (Alemanya), la FORA (Argentina) estan treballant per formar una nova internacional del sindicalisme revolucionari i l’anarcosindicalisme, juntament amb la IWW (païssos anglosaxons), Rocinante i ESE (Grècia),etc.

En els últims anys l’increment de conflictes laborals ha estat notable. Només pel que fa les cadenes de supermercats en els últims temps la Confederació ha mantingut conflictes a tot el país amb altres cadenes com Carrefour, Plus, Dia, Caprabo o Gadis. Les seccions a aeroports i companyies aèries com Iberia, Spanair, WFS, Flightcare, Multiservicios aeroportuarios. La sindicació i lluita pels drets dels figurants, o a l’àmnit públic contra ERO’S de CEMUSA empresa encarrregada dels plafons publicitaris de Madrid o els conserges de la mateixa ciutat.. I no oblidem el conflicte amb Mercadona, que continua obert per l’assetjament laboral i maltractaments permanents cap als treballadors. En altres sectors s’han mantingut conflictes importants com ho van ser les vagues de neteja de metro a Madrid i de Clece a Sevilla el 2007,  la de Costa Ballena (Rota) el 2008 o el conflicte amb CESPA a Adra al 2011. Així mateix els sindicats de la CNT catalano-balear com Granollers a Imesapi, i Sabadell amb la residència Casa de les Monges, realitzen vagues i aconsegueixen aturar ERO’S i baixades de salaris. Destaca també la presència en sectors estratègics com l’aeroportuari amb les seccions sindicals a l’aeroport del Prat del sindicat d’Hospitalet o la secció sindical d’amarradors del sindicat de Barcelona.

Manifestació a Barcelona, vaga generla del 29S del 2010

En el termini de tres anys la CNT ha estabilitzat més d’un centenar de seccions sindicals arreu de l’estat, demostrant que aquesta estratègia era veraç ja des de 1979, i no només això, sinó que està demostrant que es desenvolupa molt bé en l’àmbit de la mitjana empresa, precisament on es concentra la majoria de la classe treballadora de l’estat i on menys presència sindical existeix, juntament amb la petita empresa. També CNT està penetrant en sectors amb elevats nivells de precarietat, l’hosteleria,el comerç i el sector turístic, mostra d’això són seccions sindicals com les de The Phone House, Burger King, Ginos, Hoteles Ercilla, Wala Unipreus, Futbolmanía, La Tagliattella, Cash Converters… Si bé l’evolució està sent positiva segueix sent insuficient,  CNT continua sent un sindicat modest.

No hi ha dubte que a poc a poc la CNT està trobant la manera de subjectar les seves seccions sindicals, el que té un significat, i és que la CNT ha assentat el seu espai sindical, de manera que ha demostrat que no li calen eleccions sindicals, ni servir-homenatge a la patronal, ni rebre cap subvenció de l’estat. Concretament a les petites empreses, l’estratègia de pressió s’està tornant especialment eficient, pensem que això és important per trencar el procés de desmobilització que existeix en la classe treballadora i en la societat en general. Així doncs, esperem que aquesta desmobilització ens obri la possibilitat d’aglutinar a una quantitat important de treballadors i treballadores que busquen un referent social que no només respongui als jutjats o en premisses electoralistes, i també a tots aquells que no s’acontenten únicament amb millorar les seves condicions laborals, sinó que lluiten per millorar aquest  món.

En el Xè Congrés celebrat a Córdoba l’any 2010 s’ha enfortit l’estatègia i  el desenvolupament de les seccions sindicals de la CNT. El congrés ha dotat a la organització d’una important eina per tal de fer front els conflictes col·lectius, el Gabinet Tècnic Confederal (GTC), format abogats laboralistes i economistes. També s’ha enfortit la lluita per acabar amb la desigualtat de gènere, la creació i divugació del cooperativisme, la lluita per la defensa del mediambient o la necessitat d’enfortir llaços amb altres organitzacions socials i sindicals que lluiten per un nou sistema social, lliure, igualitari; humà. En l’XI Congrés s’ha ratificat i dotat d’eines el GTC i s’ha realitzat una crítica a l’actual AIT així com s’ha apostat per crear una nova internacional més oberta, aglutini a més sindicats i sigui més eficient alhora de colpejar el capitalisme a nivell internacional.

Salut i anarcosindicalisme.