Grècia, des de fa anys és un referent per a les lluites llibertàries i revolucionàries d’arreu del món. El desembre del 2008 va esclatar una revolta social arreu del territori arran de la mort d’un jove de 15 anys, l’Alexis Grigoropoulos, a Atenes. La revolta va ser notícia arreu del món i, des de aleshores els llibertaris i anticapitalistes han sigut part activa del moviment de lluita al carrer.
A Gècia l’anarquisme en les seves diferents varietats és un moviment potent i amb forces simpaties socials, present en els diferents barris de les poblacions de tot el territori grec, amb potents centres socials i activitats culturals de tota mena, també present en l’àmbit laboral, guanyant conflictes mitjançant l’acció directa, és a dir, sense intermediaris i, alhora, solidari amb les lluites socials que arrelen arreu de l’estat, com ho va ser, just abans de la mort de l’Alexis, amb les lluites a les presons (per a més informació vegeu aquest llibre de les pàgines 83 a 98) o en els conflictes solidaris vers els migrants, els quals pateixen tot tipus de repressió per part de l’estat i les organitzacions satèlits feixistes existents a Grècia.
Grècia va ser un estat que, a l’igual que l’espanyol, va tenir una dictadura durant gran part del segle XX, però a diferència d’Espanya, allà l’anomenat procés de transició vers la Democràcia no va trobar en un principi el recolzament d’allò que es coneix com les esquerres. Allà van tenir molt clar que l’anomenada transició només representava una neteja de cara del règim capitalista vigent. La lluita contra la dictadura, per tant, en els seus últims anys, va ser molt més potent que a Espanya o Catalunya, igualment, el procés mitificador que hem patit a Espanya d’aquells anys (mitjançant la televisió, sistema educatiu, etc) que ens explica un procés impecable i que ens portà “al millor dels mons possibles” no es va produir a Grècia. Per tant, en certa manera, el substrat cultural de lluita al carrer és present encara a la societat grega i, al no creure en la democràcia, tampoc creuen que els mitjans pacifistes, almenys en gran part de la població, siguin les úniques eines de lluita disponibles. L’estat, a diferència d’Espanya, no és vist com un agent salvador i omnipotent, és vist com quelcom al servei del Capital i dels interessos dels poderosos. La cultura política grega és, per tant, diferent a la què tenim en aquestes contrades.
A diferència d’Espanya, per exemple, el moviment homònim dels “indignats” grecs té com un dels seus pilars aglutinadors certs tints racistes i xenòfobs, sent un moviment pro-estat i, segurament, aglutinador de cert apoliticisme i dretanisme social, a més a més de ser una eina emprada per l’estat per tal de dividir els moviments combatius grecs (veure notícia relacionada aquí). A diferència d’Espanya, l’estalinisme, és a dir, aquell tipus de “marxisme” (només tindria el nom) dogmàtic i excloent, vanguardista i demagògic, encarnat pel partit PAME i el sindicat KKE, tenen presència social. Espanya, en aquest sentit, amb l’entrada de les idees eurocomunistes durant el tardofranquisme o, fins i tot amb les polítiques durant la dictadura de l’anomenada “reconciliació nacional”, el marxisme va allunyar-se progressivament de l’estalinisme, optant una part important del mateix vers la socialdemocràcia reformista, grups més minoritaris vers l’autonomia obrera i l’apropament a les lluites antiautoritàries o integrat en lluites d’alliberament nacional com podria ser el cas d’una part important de l’Esquerra Independentista. Només, de vegades, podem trobar manifestacions estalinistes en organitzacions minúscules com ha resultat ser, en el cas de Catalunya, certs comunicats sobre Grècia en organitzacions com el PCPC, el qual ja es va cobrir de glòria durant la manifestació del passat 1 de maig a la tarda, criticant durament els manifestants que van atacar edificis i propietats dels rics a Barcelona.
[youtube=http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=CKyiYIo-FWM]
El tremendisme verbal del PCPC no ens inquieta, de fet només son lladrucs de gos famolenc a la recerca del militant despistat i, segurament, internament, molta de la base d’aquest partit no recolza l’actitud dels responsables d’aquests comunicats. L’interessant sobre Grècia rau en l’actitud del PAME i el KKE vers els anarquistes i anticapitalistes. En un context d’un estat intervingut per l’anomenada “Troika” capitalista, amb salaris de misèria, on existeix gent que s’està morint per no tenir accés a serveis bàsics com la sanitat (seria el cas de diabètics sense ingressos que no poden comprar insulina), ¿Per què l’estalinisme ha decidit posar-se al costat de les forces repressores i, a l’igual que els feixistes han fet habitualment, defensar l’edifici del parlament, atacar els manifestants anticapitalistes i/o llibertaris i entregar un quants d’aquest a la policia? (més info clica l’enllaç) Doncs, segurament, perquè se’ls escapa de les mans la revolta social a Grècia. Evidentment no es fa una revolució només llençant pedres i còctels molotov, però sí que es fa quan la població comença a perdre la por a l’estat, surt al carrer a mostrar la seva ràbia i comença a teixir xarxes solidàries vers les imposicions del capitalisme internacional. En aquest sentit el PAME i el KKE veu un moviment com el llibertari, divers i sense un centre de poder, que potser no té encara definit un projecte de societat futura, però que sí coneix bé el què no vol i, a més a més, en un context social grec cada cop més polaritzat, és l’aglutinador de cada vegada més gent de totes les edats, però principalment joves sense expectatives de futur, que comprenen que el què veuen en el seu present no és una crisi, és només la cara habitual del capitalisme. El PAME i el KKE tenen por, ja que veuen que no són cap vanguàrdia, que amb el seu autoritarisme i somnis d’estat totalitari futur no arriben enlloc, així que, com en d’altres moments històrics, l’estalinisme prefereix ser aliat del poder i, en aquest cas, del capitalisme, que no pas lluitar al costat del poble.
Des de la CNT de Sabadell només podem afirmar que recolzem les lluites socials antiautoritàries de Grècia, pensem que més enllà de les sigles o banderes, una part important del poble grec ens demostra que amb la lluita al carrer i sense intermediaris, ja sigui mitjançant la resistència o l’autodefensa, no només lluiten per la millora dels seus interessos materials (recordem que a Grècia el conegut pla Bolonya es va paralitzar), també lluiten per una cosa que el PAME i el KKE han perdut, la dignitat. I aquest recolzament a les lluites de Grècia no significa que no siguem crítics amb els aspectes millorables, sota el nostre parer, de les lluites d’allà, però la solidaritat real de classe ens fa solidaris, ja que Grècia, possiblement l’estat més castigat per l’anomenada crisi, és també alhora un referent per a les minoríes de Catalunya i la resta de l’estat crítiques amb les doctrines ciutadanistes i hereves de la praxis del diàleg social que han fet que a tot el territori estatal els serveis bàsics, com sanitat o educació, conquerits en base a la lluita del poble, siguin desmantellats, amb l’excusa de la crisi, en pro d’un neoliberalisme encara més depredador i sense cap resistència realment potent i efectiva, ja que excepte alguna excepció (com podria ser una part de la praxis de les lluites front els desnonaments), encara una importantíssima part de la població creu que la política de partits pot aturar aquest procés de “refundació” del capitalisme.
CNT-AIT Sabadell
Secretaria de Premsa