Han passat dos anys i mig des de que va sortir la primera publicació gratuita del diari anarquista En Veu Alta. Amb aquest últim número ens volem acomiadar d’un projecte que ens ha permés dir ‘en veu alta’ el que passa al nostre voltant des d’una perspectiva anarquista. Tot neix i tot mor, així ho creiem. Nosaltres mai hem volgut ser cadàver. Per aquesta raó, només ens queda agrair de tot cor a tothom que ha distribuït, llegit o format part de l’En Veu Alta. Ara, deixem camp lliure -si alguna vegada hem destorbat- per a que altres segueixin sembrant les llavors de la revolta i l’anarquia en nous o ja existents periòdics, revistes i altres tipus de publicacions…
Ens veiem als carrers! Som a totes bandes!
Periòdic Anàrquic En Veu Alta
Aquest número que tens a les mans és l’últim En Veu Alta. No és que se’ns hagin acabat les ganes d’esmolar les plomes per a seguir criticant el que ens envolta o que les raons que van fer que naixés aquest diari ja no siguin rellevants. No, no és això. Hem decidit autoimmolar-nos, estirar la pota, escriure la nostra pròpia esquela abans que les penúries econòmiques i la manca de força col·lectiva l’escriguin per nosaltres. Des del diari mai no hem cregut en l’estancament de les idees ni dels projectes, es per això que sempre hem intentat ser un diari dinàmic que mirés i analitzés la realitat a través d’un anarquisme integral però plural, sense etiquetes. Sabem que a vegades les coses no són fàcils per als projectes autogestionats com el nostres i sovint ens ha costat suor i nervis poder publicar els números. No negarem tampoc que el desgast i a vegades les discrepàncies polítiques- per altra banda necessàries- han estat també un factor important a l’hora de reflexionar sobre la fi del diari. Malgrat això, amb aquesta última entrega són ja 12 números i dos monogràfics, repartits en dos anys i mig d’experiències que ens han fet créixer políticament i personalment. Per aquesta raó celebrem que durant tot aquest temps pel nostre diari hi hagin confluït idees, redactores, amigues i col·laboradores esporàdiques vàries. Celebrem, així mateix, que l’En Veu Alta hagi estat un referent i testimoni- potser humil, però present- en les lluites que s’han dut a terme a Catalunya, arreu de l’Estat Espanyol i a l’estranger.
L’En Veu Alta no ve del no res: és la continuació dels esforços de molta gent que al llarg dels últims anys ha bregat per a consolidar mitjans anarquistes editats en paper, és la materialització d’una idea que va sorgir de la Xarxa Anarquista l’any 2009. Aquell any algunes de nosaltres havíem creat la Xarxa Anarquista, una eina pública de coordinació de col·lectius i individualitats antiautoritàries amb l’objectiu de difondre els pensaments llibertaris des de diferents vessants, experiències i pràctiques. Malgrat la seva curta durada, la Xarxa -que es venia gestant des del 2007- va ser un punt de trobada ideal per a forjar i consolidar afinitats entre diferents companys i companyes d’arreu del territori. Berga, Sabadell, Manresa o Barcelona foren els nuclis des d’on s’engegaren i es coordinaren campanyes diverses contra el control social, per l’avortament lliure, campanyes de recolzament a companyxs presxs, campanyes per l’alliberament animal i de la terra… D’una d’aquelles campanyes, la de l’avortament lliure i en contra dels discursos pro-vida i de l’església, sorgí la idea de treure un diari monogràfic sobre el mateix tema amb articles i informacions per al debat i la propaganda. El titular de la portada d’aquell primer diari, editat el juny del 2009, deixava ben clara la intencionalitat del monogràfic: “Sobre la necessitat d’acabar amb l’Església Catòlica i les seves campanyes”. Uns mesos més tard, després d’interessants debats es decideix treure un segon número, també monogràfic. Aquesta vegada el tema escollit va ser el control social i les seves diverses manifestacions. Tots dos monogràfics són força atemporals i per tant perfectament vàlids tot i el pas d’aquests gairebé-ja!-tres anys. La II Època, és quan realment podem dir que neix el diari tal com el coneixem avui. Aquesta època ve precedida per una progressiva desintegració de la Xarxa Anarquista i, per altra banda, del nostre predecessor: el diari Antisistema. Així doncs algunes integrants de l’Antisistema- amb persones a la vegada procedents de l’antic diari Al Besòs- decideixen sumar forces amb la Xarxa i llançar la proposta de fer un diari nou, no monogràfic i amb certa regularitat. Amb força i empenta es comencen a treure els números, inicialment amb regularitat mensual. Finalment, a finals del 2009, la Xarxa s’acaba però en perdura el diari.
Fent retrospectiva d’aquest temps, es pot dir que la situació que criticàvem ja des del primer número, segueix sent igual o més present que mai: la destrucció del territori, la política neofeixista de TMB, els ERE’s a les empreses o el racisme institucional no han fet més que augmentar. El context social, en relativament poc temps, s’ha tensat de manera no fàcilment reversible. Amb prou feines fa un parell d’anys, la crisi- tot i que per a nosaltres sempre ha existit- no era un tema cabdal a telenotícies i tertúlies barates. Encara no havíem sentit a parlar de retallades. L’atur i els desnonaments no eren a la boca dels bons ciutadans. L’abstenció i la crítica a la classe política començava a estendre’s amb major èxit. A Vic, els racistes tot just feien les primeres fintes per a deixar entreveure els seu autèntic programa. I malgrat tot, s’intuïa… S’intuïa, però encara ens falta molt per a aprendre que la resposta de la gent -la nostra- no pot ser una resposta purament defensiva. No podem esperar crear cap projecte autònom de llibertat i autogestió mentre anem a remolc. Cal anar-hi, amb decisió i en positiu, perquè no es tracta només d’una crisi, uns bancs malvats o una democràcia deficitària. Això són passatemps per a despistar, molles d’un pa podrit, eterns cops contra un mur amb el que no val la pena perdre el temps. Estem parlant de una mancança inherent al sistema que ens governa, i això no es soluciona amb una millora de la democràcia o una conquesta parcial. L’embranzida que hi ha engegada a casa nostra és només el principi… pot ser molt o pot ser res… això depèn en gran part de nosaltres. La nostra, és la lluita per la destrucció del poder i l’explotació i això comporta sempre, en qualsevol projecte amb vocació i pràctica revolucionària, el desig d’una gran afirmació. L’En Veu Alta ha tingut consciència de ser una eina més per a assolir aquests fins. No sabem si hem aconseguit tot el que ens havíem proposat, però en tot cas estem orgulloses d’haver col·laborat a potenciar el debat i la difusió de les problemàtiques existents des de la nostra òptica anarquista.
Tot neix i tot mor, així ho creiem. Nosaltres mai hem volgut ser cadàver. Per aquesta raó, només ens queda agrair de tot cor a tothom que ha distribuït, llegit o format part de l’En Veu Alta. Ara, deixem camp lliure -si alguna vegada hem destorbat- per a que altres segueixin sembrant les llavors de la revolta i l’anarquia en nous o ja existents periòdics, revistes i altres tipus de publicacions…
Ens veiem als carrers! Som a totes bandes!
Periòdic Anàrquic En Veu Alta,
Desembre-Gener del 2011
—
Disponible a la CNT-AIT Sabadell
Sentiu-vos lliures per emportar-vos als vostres barris,locals i col·lectius.
També podeu trobar el pdf a http://www.nodo50.org/anomia/anomia/Enveualta.html
Salut i anarquia!