El parlamentarisme és una de les principals institucions de la democràcia burgesa, una crítica al capitalisme ha d’anar lligada a una crítica al sistema parlamentari i de la democràcia que és el sistema polític on el capitalisme es desenvolupa amb major facilitat.
En un context de descontent social cap a la classe política majoritària, és fàcil que el missatge dels partits polítics minoritaris desperti simpaties. En els últims anys s’han creat diverses iniciatives dins del que es denomina l’esquerra anticapitalista que han optat per el parlamentarisme com estratègia centrant la major part dels seus esforços en feines de propaganda i proselitisme per obtindre el número de votants suficients per tindre algun representant dins del Parlament. Els discursos d’aquests partits diuen cercar èsser la veu en el Parlament dels exclosos, els precaris, els parats, els treballadors, les estudiants i els que pateixen les retallades. La participació en les institucions passa a ser una estratègia més a dins de la lluita, fent-se servir d’altaveu de les diferents lluites que duen a terme els moviments de base; a pesar d’això aquesta via pot acabar resultant un fre a aquestes lluites, més preocupades pel discurs que es transmet als mitjans de comunicació de masses i els ritmes que marca l’agenda política sempre dependent d’interessos que són oposats als nostres i tenint por de les conseqüències que pot comportar per aquells que opten per la via parlamentària donar suport al que succeeixi al carrer, por a perdre poder, la repressió, etc. Es cerca entrar a les institucions per combatir-les, sense veure el perill que suposa estar a dins d’elles.
La participació política comporta una sèrie de qüestions que són inherents al joc polític democràtic: fomenta la delegació, la especialització, la separació entre política i societat, acceptar les regles d’un joc aliè a les persones, així com una sèrie de lògiques que són contràries a l’autoorganització i l’autogestió de les nostres vides, com són la dependència econòmica de l’Estat en base a subvencions.
Accedir al Parlament no hauria de ser l’aspiració dels grups i persones que diuen lluitar contra aquest sistema. Entrar a dins de les institucions en la majoria dels casos suposa optar per vies possibilistes, nosaltres no volem gestionar aquest sistema d’una manera més social o fer-lo més participatiu, si no combatir-lo i crear-ne un totalment diferent. Els parlamentaris siguin del partit que siguin representen la especialització en la política. El parlamentarisme i la participació institucional genera formes de fer política que aposten per la centralització de la presa de decisions i la participació en estructures que estan disenyades per a que es puguin moure en elles polítics professionals, tecnocràtes, creadors de discurs.
Els anarquistes des dels seus inicis es van mostrar contraris a la participació en el Parlament i en el joc polític institucional, a diferència dels marxistes que veien estratègicament d’entrar a la maquinària estatal i assumir el seu funcionament per a després destruïr-la. Els límits de la via institucional per a realitzar canvis estructurals o revolucionaris han quedat clarament demostrat en els moments on algun partit que comptava amb el suport dels moviments socials o formava part d’ells ha arribat al poder, l’exemple més recent el tenim a Bolívia on l’arribada d’Evo Morales ha portat la institucionalització d’una part dels moviments socials que ha suposat la pèrdua del seu potencial revolucionari i una desmovilització dels moviments de base a favor d’un emfortiment de l’Estat que darrera un discurs antiimperialista i socialista està duent a terme un capitalisme d’Estat basat en la lògica occidental de desenvolupament i que a dia d’avui mantè empresonats a diversos anarquistes que participaven en lluites ambientals seguint la lògica estatal de criminalitzar a la disidència.
Apostem per construïr entre totes xarxes solidàries als nostres barris, punts de trobada entre els diferents col·lectius e individus que lluiten contra el capitalisme, fomentem la autoorganització entre iguals i prenem les decisions de manera horitzontal portant la política als nostres barris i espais quotidians recuperant d’aquesta manera la gestió dels nostres afers: sanitat, educació, urbanisme i l’oci que l’Estat i el capitalisme ens han arrebatat. Generem una capacitat de resposta als diferents atacs de l’Estat i el Capital: retallades, repressió, desnonaments. Fem dels nostres barris espais de comfrontació contra el poder i de creació d’alternatives en els diferents aspectes de la nostra vida, creant experiències concretes d’autogestió a diferents nivells que fomentin el desenvolupamnt d’idees i pràctiques emancipadores ia la vegada ens permetin desenvolupar la nostra autonomia individual i col·lectiva.
És per això que com anarquistes optarem per l’abstenció activa, perquè política és la nostra vida, perquè els fins no justifiquen els mitjans, els mitjans determinen els fins, i perquè ningú ens representa, volem ser amos de la nostra vida.