(Disculpes, volia dir candidatures, organitzacións cívico-polítiques o plataformes ciutadanes) 
L’aparició de noves formacions i plataformes d’esquerres
El cansament de la població davant el bipartidisme, els casos de corrupció, la crisi econòmica, la falta de separació entre el poder judicial i el govern i els partits; ha fet aflorar una sèrie de candidatures d’esquerres que es presenten com a trencadores, renovadores i assambleàries. Algunes amb noms ben optimistes com “Podemos”, d’àmbit estatal; o “Guanyem”, d’àmbit local, primer sorgida a Barcelona, i que s’ha estès a altres poblacions d’arreu de l’estat. De més llarg recorregut en l’àmbit municipal i que va fer al salt a l’àmbit autonòmic, trobem la CUP. I com a grup polític que promou la unitat de l’esquerra, el Procés Constituent. Algunes d’elles amb cares ben mediàtiques com el cas de Guanyem Barcelona, amb l’ex-portaveu de la PAH, Ada Colau; o el Procés Constituent amb la monja feminista i crítica amb les farmacèutiques, Sor Teresa Forcades i l’economista Arcadi Oliveres, entre altres. I clarament “Podemos”, que sense pràcticament infrestructura organitzativa, però amb el poder mediàtic de Pablo Iglesias, va treure cinc representants a les eleccions del Parlament europeu amb lemes com “Quan fa que no votes amb il·lusió”.
Cap a una segona “transició”? Desactivació dels moviments socials?
A alguns companys/es més veterans, tot això els hi ha sonat al que es va viure durant la transició. On fins tot el PSOE es presentava com una força de ruptura, amb un discurs de classe i una oposició a l’imperialisme americà “No a l’OTAN”. Discurs que al tocar poder van anar modificant per la integració a l’OTAN, “la flexiblitat” i “competitivat” laboral, les privatitzacions, les ETT’S… El PCE-PSUC es presentava com una força anticapitalista que va acabar sent absorvida pel sistema i a la vegada va absorvir o eliminar la resta de partits i grupuscles d’esquerres. El PCE, va acabar acceptant els Pactes de la Moncloa que suposaven la integració dels partits d’esquerres i sindicats dins el sistema i la liberalització econòmica. La institucionalització del PSUC i el seu entrisme en les associacions de veïns, vàren ser una de les causes de la desmobilització d’aquestes. I el PSUC va anar perdent el seu discurs de classe, per esdevenir una força “pragmàtica” de govern i passant del roig al verd, fins a esdevenir ICV.
Però no es pot fer un paral·lelisme total entre les organitzacions o partits d’esquerres de la transició i els actuals. De moment no existeix un partit d’esquerres hegemònic com el PSUC. Aquest podria ser “Podemos”, que agafaria part del moviment dels indignats, així com podria prendre terreny tant a IU-ICV com al PSOE. Però difícilment a Catalunya prendria terreny a la CUP, ja que aquesta té un recorregut més llarg i una base social en Casals i organitzacions de l’esquerra independentista, en tot cas si que podria prendre alguns vots dels sectors menys independentistes que van optar per aquesta força. Hi ha qui alertat que aquestes forces polítiques poden frenar els moviment socials. Això dependrà dels mateixos moviments socials. Si aquests deixen a mans de persones mediàtiques i instàncies als Ajuntament les seves lluites. Fins i tot això ho han alertat alguns dels mateixos membres que formen aquestes candidatures, sota la creença que cal un equilibri entre portar la veu dels moviments socials a les institucions i la mobilització i pressió fora d’elles.
L’anarquisme i l’anarcosindicalisme davant les noves formacions d’esquerres
L’anarquisme i l’anarcosindicalisme descarta la via institucional per diversos motius: -No creiem en la delegació de les nostres demandes en representants. Pensem que les problemàtiques socials les hem de resoldre nosaltres mateixos/es sense intermediaris. -Votant estem legitimant la representativitat política i les seves institucions. -El poc marge de poder transformar la societat desde les institucions. Els ajuntaments estan regits per les lleis de l’estat, aquestes lleis defensen: la propietat privada, que els deutors han de pagar els seus deutes, que les relacions de producció capitalistes s’han de mantenir. Un Ajuntament no pot no pagar el deute, perquè dissolen l’Ajuntament. I tampoc podrà acabar amb l’atur, ja que els seus ingressos els treu dels impostos, de les transferències de l’estat, de la Diputació o dels Fons de Cohesió. Si que l’Ajuntament pot ser més transparent, fomentar la cultura i un oci alternatiu, etc. El poder de canviar la ciutat o vila dins un Ajuntament, és molt limitat.
Ara bé, les campanyes d’abstenció serveixen per alguna cosa més enllà del “ghetto”? Si bé penso que les campanyes electorals són un malgastament de recursos econòmics i humans, per les poques o nules posiblitats de transformar la societat dins les institucions; també penso que actualment les campanyes per l’abstenció activa serveixen de ben poc si darrere no tens una gran base social que pugui incidir en la societat. Per mi votar o no votar no és l’important, tot i ser partidari de l’abstenció política per tot el que he exposat abans. Prefereixo mil vegades una persona conscienciada que voti i que es mogui quan tanquen un CAP, hi ha un desallotjament o el facin fora de la feina o li baixin el sou, que no una que no voti, es queixi de tot, i no faci res per canviar-ho. És important també que els llibertaris no ens mantinguem al marge de les lluites socials, com han fet i fan tants amb Can Vies o la lluita antifeixista. Però també en altres lluites com la lluita per un habitatge digne, la defensa de la sanitat i educació públiques, amb el nostre punt de vista també crític amb aquestes. El problema és que alguns que s’anomenen anarquistes i anarcosindicalistes es centren més en críticar, sobretot per les xarxes socials, el que fan els altres, en comptes de crear una alternativa al sistema. El millor antídot cap a les receptes electorals que diuen que solucionarant els nostres mals, és crear alternatives autònomes. Per exemple, els anarcosindicalistes durant molt temps críticavem els comitès d’empresa, els alliberats i les subvencions sindicals; el problema és que poques seccions sindicals teníem. Ara també crítiquem aquest model sindical, però creant una alternativa sindical. Cada vegada aquest sindicat crea més seccions sindicals, aconsegueix estabilitzar-les i en sectors precaris com l’hosteleria, comerç, transports,telemarketing o externalització de serveis (Gino’s, Burger King, The Phone House, Wala-Unipreus,Atento, ISS, WFS, taxis…); i aconsegueix millores pel conjunt dels treballadors/es. De la mateixa manera dins l’anarquisme català, estan apareixen nous grups anarquistes i propostes d’organitzacions formals i coordinadores com el Procés Embat o la Federació Anarquista Catalana.
Secretaria d’Organització
CNT Sabadell