Si, els espanyols som campions, en atur, en precarietat laboral, en misèria social… En temps de crisi el govern li va de perles el patriotisme entorn la selección española, “la de todos los españoles”: treballadors/es, explotadors/es, catalans, andalusos, bascos. Tots units sota una sola selecció, una sola pàtria, una sola bandera… tots units per la victòria de “la nuestra”. Fomentant el patriotisme més barat i caspós (si és que hi ha patriotisme que no ho sigui) i oblidant-nos així del rescat bancari, dels desallotjaments, dels acomiadaments massius, de la pèrdua de pràcticament totes les conquestes laborals amb la nova reforma laboral, de les retallades en educació i sanitat; res d’això importa, si arribem a ser campions d’Europa.
La classe empresarial i els nostres governants es freguen les mans novament, veient com gran part de la classe treballadora perd el cul per la seva selección o equip de futbol i és incapaç d’organitzar-se i de realitzar una sèrie de mobilitzacions contundents per aturar tota la bateria d’atacs contra ella, havent aconseguit situar-la en una posició de debilitat, on impera la cultura de l’individualisme i la competitivitat a qualsevol preu.
Com a la resta d’estats, els espectacles esportius de masses serveixen com a cortina de fum per amagar els greus problemes socials que patim. No passa res si augmenta l’atur, el nivell de precarietat laboral, la gent no pot pagar la hipoteca i és desnonada,etc, mentre guanyi “la selección” TOTS/ES som feliços. És trist que surti més gent al carrer a celebrar els triomfs de la roja i els del barça que a defensar els seus llocs de treball o a reclamar un sou digne,etc.
Curiós també els que es queixen de la selección española i se’n riuen del garrulisme dels seus aficionats quan ells fan igualment l’orangutan (perdó per l’animal) quan guanya el barça, o farien exactament el mateix si existís una selecció catalana. El garrulisme patrioter no és exclusivitat del nacionalisme espanyol, sinó de tots els nacionalismes, cada país té el seu Manolo el del Bombo i cada equip els seus fanàtics, alguns dels quals donarien la vida per la seva selecció o equip, però abaixen el cap a la feina quan per exemple els hi baixen el sou.
El problema de les seleccions és que representen uns estats i són utilitzades per amagar els problemes socials d’aquests, com per amagar els altres pobles que conformen aquestes estats i uniformitzar tota la població d’un estat. De la mateixa manera que haurien de desaparèixer tots els estats haurien de desaparèixer totes les seleccions, la solució no està en crear més estats i més seleccions que ens representin, perquè els treballadors siguem d’on siguem i parlem el que parlem, no ens hauria de representar cap estat, cap govern, cap bandera, ni cap selecció. I una cosa és estimar la teva llengua o cultura i l’altre el patriotisme, que no és res més que els explotadors s’aprofitin políticament d’aquests sentiments per dividir la classe treballadora i enfrontar-la entre si. Si una cosa cal recuperar urgentment si volem parar tots els atacs de la classe empresarial i política, és la consciència de classe. Trencar amb el consumisme i l’individualisme capitalistes, ajuntar-nos novament per solucionar els nostres problemes, teixir novament la cultura obrera destruïda pel franquisme, per la societat de consum capitalista i pel model sindical delegacionista. Organitzar-nos novament en ateneus, sindicats, grups d’afinitat, i més ara que s’està desmantellant “l’estat del benestar” i encara serà més necessària aquesta solidaritat i recolzament mutu.
Tenim dos opcions o organitzar-nos i recolzar-nos novament per fer front als atacs del capital o continuar deixant que banquers, empresaris i polítics que ens han portat aquesta crisi i que estan destruint el planeta, continuïn rient-se de nosaltres cada dia, ja que ens han perdut el respecte.
És hora d’organitzar-se i recuperar la dignitat.
Secretaria d’Organització i Propaganda SOV Sabadell
