És tant el control social exercit per l’estat i tant el que hem cedit davant d’ell, que ara les manifestacions cal legalitzar-les, i informar de l’hora i el recorregut. Les manifestacions han de ser passejades cíviques amb un principi i un final que no pot desmarcar-se del guió establert, quatre crits i moure les banderetes. Es tracta de condemnar tot allò que sortir del guió preestablert i que pot ser jutjat com a incívic, violent,etc, no només per les institucions o pels mass media, sinó pels propis manifestants, temorosos que la seva organització sigui criminalitzada per aquests. Posats a prohibir i condemnar, que es prohibeixin i condemnin les batucades que tenen més sentit en alguna festa, i les banderes de plàstic horteres, pròpies d’un míting dels sindicats grocs o del PSC. S’entén que a una manifestació legal els organitzadors no vulguin problemes, ja que és provable que segons quines accions es produeixin, la organtització convocant pot ser multada, algunes solucions perquè en manifestacions legals no es produeixin “accions violentes” poden ser:
-No legalitzar les manifestacions quan es preveu que hi hauran aldarulls. Tot i que això pot suposar un trauma per alguns organitzadors ja que no sortiran les seves sigles als cartells, ni podran fer moure les banderetes a la manifestació.
-Els que vulguin realitzar accions més contundents que s’esperin a que es desconvoqui la manifestació i les realitzin ells. O que no vagin a aquestes manifestacions i realitzin els seus propis actes. Cal dir que per realitzar segons quines accions no cal muntar una manifestació o anar en una de convocada, a vegades també s’exagera la importància tant de les manifestacions com del número de persones que van a aquestes.
El cas, és que és molt complicat intentar “controlar” el desenvolupament d’ una manifestació de milers i milers de persones, per molts cordons de seguretat que realitzin els organitzadors. I després cal estar disposat a enfrontar-se amb les persones que ataquen símbols del capital, que no tots són secretes ni provocadors com sovint s’afirma i que segurament no es quedaran quiets, ni demanaran disculpes quan se’ls hi vagi a treure la caputxa.
Arriba un moment que si hem de seguir la legalitat, passen coses com per exemple que aquest sindicat porta tres anys en” llista d’espera” per poder muntar una paradeta de llibres els diumenges, i cada any ens diuen que ja estem apunt de ser els primers, cosa que no ens ha impedit muntar la paradeta més d’una vegada. Segur que si fóssim una entitat que vengués segells o l’Agrupació d’Amics del Rovelló ja ens haguessin donat via verda.
El final el que haurem de fer és muntar més sovint la paradeta sense esperar a que ens concedeixin el permís, com fem amb les manifestacions, que no les legalitzem. I és que si continuem cedint, al final no podrem ni realitzar manifestacions davant les empreses que vulneren els pocs drets que tenen els treballadors/es, només estarà permès anar directament a l’advocat i que ens ho solucioni tot ell, com ja passa en alguns casos i no només en els sindicats grocs.
El que hem de tenir clar, és que a Sabadell i arreu no tindrem mai el suport de cap Ajuntament per molt d’esquerres que sigui. De fet a Sabadell, som la única organització llibertària de la ciutat, juntament amb l’Ateneu Llibertari, és per això també que no acostumem a sortir a cap mitjà d’informació local o quan sortim a realitzar algun acte o ni se’ns nombra o es nombra únicament a altres sindicats o organitzacions. I a les nostres accions amb els únics que podem comptar és amb nosaltres mateixos, gent de l’Ateneu llibertari o persones provinents del 15M i altres individualitats. És el que té ser independent de tot partit polític i és una pèrdua de temps voler jugar a sortir als mitjans de comunicació quan tu no els controles. Mentre no tinguem una premsa pròpia forta, haurem de multiplicar els nostres esforços per donar-nos a conèixer als treballadors i treballadores i tots els oprimits/des a través del nostre treball diari, a les empreses i als carrers, per tal de contrarestar el discurs dominant dels grans mitjans de comunicació. És el treball del dia a dia, a les empreses, als carrers, el que ha fet créixer i el que farà créixer a aquest sindicat; no la política de voler que surtin les nostres banderes a qualsevol acte o a la capçalera d’una manifestació, ni sortir en rodes de premsa. La nostra lluita no és competir amb els grans sindicats per un tros del pastís, ni tenir centenars de milers d’afiliats, si aquests després només cotitzen i no participen en les accions del sindicat i d’altres organitzacions que lluiten per un sistema més just i humà, el que vol la CNT no són més afiliats, sinó més militants.
Hem de començar a desobeir a l’estat i al capital, encara que correguem el risc de ser perseguits, sinó acabarem tots per repetir el seu discursos, ens continuaran guanyant terreny i ens prendran més llibertats.
El 14 de novembre és una bona data per començar a desobeir i desbordar el guió establert pels sindicats grocs. Ens veiem als carrers!
Secretaria d’Organització i Propaganda
CNT-AIT Sabadell