Fa unes setmanes va anar a parar a les meves mans el següent pamflet de la sectorial de treballadors i treballadores per la independència de l’ANC:
El primer apart de qui som ja ens deixa clar que son transversals (el mateix que diuen els fatxes d’UPyD o C’S però en versió independentista, com Reagrupament o Solidaritat Catalana). Ja diuen que volen aplegar tota la gent d’ideologia i sensiblitats polítiques que tinguin com objectiu comú assolir la independència. El transervalisme és un engany perquè bé que t’has de posicionar sobre quin tipus de model educatiu, sanitari, medi ambiental t’interessa com a treballador. En el cas de crear-se un nou estat català també hi haurà un govern que aplicarà unes determinades polítiques econòmiques i socials. I hi hagi o no independència ja s’estan produïnt desde fa molt temps una sèrie de retallades socials i laborals i per respondre tots aquests atacs es requereix la organització de la classe treballadora. Ser independentista (o espanyolista) no està renyit amb tenir una postura respecte les problemàtiques socials, en fi, mullar-se. El transversalisme enganya els treballadors/es perquè vol fer creure que assolint un estat propi, aquests automàticament hi sortirien guanyant, provocant que l’únic debat sigui la problemàtica nacional. Per part del nacionalisme català el “Espanya ens roba”i l’espoli fiscal o per la part espanyolista, que Catalunya marxarien nombroses empreses, augmentaria l’atur i cauria un “apocalipsi” sobre els catalans.
El segon apartat, Sobre el què fem, doncs el que diria qualsevol partit o sindicat socialdemòcrata: plantem cara a l’ofensiva neoliberal contra els nostres drets socials, laborals… a les polítiques econòmiques i fiscals d’austeritat, de retallades, de privatització… a la corrupció política… I després hi han les parts de les reclamacions nacionals més típiques: contra la recentralització de l’estat, la permanent agressió de l’Estat espanyol contra la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres institucions. També (com no) el tema de l’espoli fiscal, que Catalunya pateix espoli fiscal, doncs si, ara bé també és cert que amb l’excusa d’aquest, el govern de la Generalitat de CiU amb el suport d’ERC, aprofita per retallar per exemple la sanitat i educació pública o el cos de bombers. I que en cas de que s’acabés aquest espoli fiscal, no és garantia que els majors recursos econòmics de la Generalitat s’utilitzessin per afavorir la classe treballadora. Això dependria de les polítiques del govern de la Generalitat de torn. Tot i que com sabeu els anarquistes estem en contra de tot estat en tan que aparells verticals, repressors, corruptes, i el servei d’una classe privilegiada;l’anarcosindicalisme no renúncia a les millores laborals, sense oblidar mai que la fi és el comunisme llibertari.
En el què volem ens demanen directament que ens unim a ells, per poder ser decisius com a treballadors/es i com a poble en el procés de construcció nacional. I que volen un estat català, independent, de dret, republicà (monàrquic ho tenen complicat a no sé que trobin un cabell de Guifré el Pelós), social, laic i solidari. Vaja, el mateix que et podrien dir tants altres governs d’altres estats de la UE, també l’espanyol, menys el tema de la monarquia. I finalment que per tot això promouen un referèndum per assolir aquest estat propi.
El què pots fer, és potser l’apartat que té més tela de tots; unir-te a ells (almenys no es tallen ni un pèl), seguir-los, participar en el seu bloc, ajudar-los econòmicament. Convidar-los a participar en una xerrada, tertúlia, assemblea del sindicat, comitè d’empresa, fer-te soci de l’ANC o penjar l’estelada al balcó. Ah i que no et quedis a casa (no per lluitar com a treballador/a per un salari just, contra els acomiadaments,etc) sinó per votar si i defensar la teva identitat (nacional). Tot de coses tan útils per la organització, defensa i conquesta de drets laborals o emancipació dels treballadors, com que jo sortir a passejar el gos, o sigui gens.
Per suposat res de parlar de la necessitat d’organitzar-se els treballadors/es per fer front als atacs de la patronal i el govern o d’unir les diferents lluites laborals i socials. Nosaltres ho tenim clar: la lluita és i serà de classes, els oprimits contra els privilegis dels opressors, sigui dins l’estat espanyol o en un possible nou estat català. Això no vol dir tampoc, no procurar defensar les llengües minoritzades com el català; ni les lleis ni un estat garanteixen la pervivença d’una llengua, si no el poble que la utilitza.
Aquesta lluita s’ha d’organitzar entre iguals, sense subvencions, sense alliberats/des i sense comitès d’empresa.
Un afiliat a la CNT-AIT Sabadell